Un pacte a favor de l'art català

El MNAC i el Macba van començar fa poc menys d'un any una ronda de converses per intentar resoldre d'una vegada per totes un vell dilema que sempre els porta maldecaps: on i com s'ha de representar l'art català del segle XX. De tot el segle XX, per ser exactes. Les morts recents d'artistes clau de l'art català com Antoni Clavé, Josep Guinovart i Albert Ràfols Casamada van fer adonar en cercles del departament de Cultura de la Generalitat que cap museu públic els inclou en el seu discurs museogràfic. Cap. Va ser llavors quan Cultura va demanar als directors del MNAC i del Macba que reconsiderin l'antiga (en tots els sentits de la paraula) frontera cronològica dels dos museus, és a dir, Dau al Set.

L'acord se signarà aviat, tal i com va anunciar fa uns dies el president del patronat del MNAC, Narcís Serra, en un dinar de l'Ateneu Barcelonès, però potser no serà tan imminent com alguns voldrien. Tot i que hi ha bona sintonia en les negociacions, alguns punts no troben encara prou consens. Per exemple, fins on ha d'arribar el MNAC.

El director del Macba, Bartomeu Marí, opina que l'opció “més lògica” és adaptar el model de la Tate Britain i la Tate Modern. La primera té la responsabilitat de col·leccionar l'art britànic del segle XVI fins avui, i la segona aborda l'eclosió de la modernitat estètica al llarg del segle XX fins a l'actualitat. “Són dues perspectives complementàries. En el nostre cas, també ho serien. Tot i que el Macba arrenca als anys cinquanta, res no impedeix al MNAC acollir la representació de l'art català del segle XX, si cal fins als nostres dies”.

Marí insisteix que serien dos rols compatibles, perquè l'ADN dels dos museus és radicalment oposat. “A diferència del MNAC, el Macba no és un museu enciclopèdic”, i és en el seu anhel de fixar la mirada en uns artistes, unes obres i uns moviments molt determinats en què resideix el que seria el seu nou horitzó de futur: “Si el MNAC representa el segle XX més intensament de com ho ha fet fins ara, el Macba es plantejarà mirar més profundament les arrels estètiques i ideològiques del present, per exemple l'arquitectura i el disseny.”

Més que provocar grans canvis, el director del Macba creu que l'acord obrirà “nous reptes científics” i, sobretot, nous diàlegs entre els dos museus per pactar programacions i una política conjunta d'adquisició d'obres (vegeu la peça inferior).

La directora del MNAC, Maite Ocaña, té una altra visió de les fronteres cronològiques, per bé que comparteix amb Marí l'esperit obert i flexible que hauran de tenir tots dos museus. Al seu parer, “ara per ara” els talls hi han de ser. És a dir, el MNAC hauria d'arribar fins a l'eclosió de l'art conceptual, a finals dels anys seixanta, i en cap cas traspassar aquest tall. “De moment, el MNAC no s'ho pot permetre. No té prou espai. Si més endavant pot incorporar dos palaus de la Fira [com va anunciar Narcís Serra al dinar de l'Ateneu], ja en parlarem”, subratlla.

Per Ocaña, el gran repte immediat del MNAC és “obrir mirades i diàlegs entre artistes d'abans i de després de la guerra”, i per exemple incidir també en aquells artistes del XX que s'han emmirallat en l'art romànic. El repte en majúscules no és res més que el d'omplir el gran buit del museu: tenir ben representats Picasso, Miró i Dalí. “Com, si no, podem explicar les avantguardes catalanes?”.

Dit això, Ocaña recorda que el MNAC és un museu que explica la història de 1.000 anys d'art català. “El pes de les col·leccions d'art medieval no es perdrà, res les eclipsarà”, emfasitza.

Les converses entre els dos museus continuen. Amb coordinació, les coses acostumen a rutllar millor. Probablement diàleg és el que més ha faltat durant tots aquests anys entre el MNAC i el Macba.