El Casino Cultural de Begur (1870), edificat gràcies als donatius de la gent del poble, entre els quals hi havia molts indians, aquest dissabte, dia 18, es convertirà en el Liceu havanerístic amb tocs puntuals de taverna. Serà gràcies a Cubacant, una formació musical amb una manera diferent d'entendre l'havanera ja que les seves actuacions són un espectacle pensat i dissenyat per ser present en teatres i auditoris. Cubacant oferirà un concert amb motiu de presentar el seu primer CD: L'essència de l'havanera.

Per poder fer una pinzellada d'aquest trio format per la veu educada, dolça i agressiva de la Neus, i l'acompanyament ple de sensibilitat musical d'en Càstor a la guitarra i l'Enric a la percussió, em baso en el seu concert de presentació a final de l'estiu passat a l'església de Sant Sebastià de la Guarda, a Palafrugell, i en un de tot just encara no fa un mes, a La Gorga, a Palamós. En el primer em vaig trobar amb un espectacle que em va sorprendre agradablement, amb un recorregut musical generós i de qualitat i una excel·lent posada en escena, i el segon va ser la confirmació de poder assaborir l'essència de l'havanera, partint d'un treball acurat, rigorós i molt interessant.

Vaig néixer i créixer en una època que ens volien inculcar que les havaneres eren per cantar-les els homes. No estava prou ben vist que les dones pugessin a l'escenari al ritme del 2×4 formant part d'aquells primers grups de cantaires de les dècades de 1960 i 1970. Els debats sobre aquest punt estaven servits. Era l'emmirallar-se en el cant de taverna d'una cançó que havia pujat als escenaris, i que, en la mesura de la seva acurada professionalització, sovint caminava de bracet amb el seu vestit més comercial.

Sortosament els canvis generacionals i sobretot els joves que han treballat de valent fent tasques de recerca, com ho demostra Cubacant, permeten que ara puguem parlar, i gaudir, de concerts d'havaneres, com a variant diferencial de les cantades tradicionals que omplen primordialment els mesos d'estiu, arran del boom que va representar la primera cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell, l'any 1966. La cantant Neus Martínez, qualificada tastaolletes dels diferents estils musicals, va tenir la valentia d'intentar engrescar amb un nou projecte: recuperar les havaneres primerenques del segle XIX que van ser fetes per ser cantades per veu de dona i, d'altra banda, les havaneres líriques. Per tirar-ho endavant, va anar a trobar les persones indicades: els músics Càstor Pérez i Enric Canada.

En Càstor Pérez és un estudiós i gran coneixedor de la cançó dels amors i desamors i de les relacions culturals amb Cuba. Al mateix temps, Càstor va mamar la manera d'explicar les havaneres al més pur estil calellenc, en haver estat el primer guitarrista que va acompanyar els mítics i inoblidables Ernest Morató, Josep Xicoira i Carles Mir, fundadors del grup Port Bo. En Càstor és, d'altra banda, un prodigi amb la guitarra, en la direcció musical i els arranjaments o les adaptacions. Amb tot, aquest projecte de la Neus, a més de la valuosa incorporació d'en Càstor que donava forma a la idea, calia arrodonir-lo amb els sons de percussió més propers als orígens cubans, que en els cants de taverna s'havien substituït per l'acompanyament amb els nusos dels dits de les mans picant sobre la taula. L'Enric Canada, un percussionista de reconeguda trajectòria que ha participat en més de cent enregistraments i gires amb els intèrprets catalans de més renom, i que és professor de percussió a l'Escola de Música de Girona i de pràctica rítmica al Conservatori Superior de Dansa de l'Institut del Teatre de Barcelona, és el músic que s'afegia al projecte Cubacant.

A títol personal, he de confessar que Cubacant m'ha transportat als concerts del Liceu, sense oblidar els tocs puntuals dels cants de taverna. I tot plegat, amb la veu magnífica d'una dona.