cultura

RAQUEL RICART LEAL

GUANYADORA DEL PREMI ANDRÒMINA DE NARRATIVA 2010

“És la novel·la que sempre he volgut escriure”

L'escriptora diu que es tracta d'un homenatge a totes les persones anònimes que són les protagonistes de les nostres vides i que fan que tot siga possible

Raquel Ricart
Nascuda a Bètera, Camp de Túria, es donà a conèixer literàriament en guanyar un accèssit dels premis Malvarrosa (1980). Va col·laborar en les planes de les revistes Celobert i Lletres de canvi. Ha escrit un text dramàtic Ferrabràs (1990), que va ser posat en escena per Bambalina Titelles. Ha publicat la novel·la negra Un mort al sindicat (Tàndem, 1999), el relat juvenil Van ploure estrelles (Tàndem, 2001) i el volum Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en valencià per a conèixer-nos”. Va ser finalista del premi El lector de l'Odissea 2009, i ha guanyat el 5è Premi Vila de Paterna de narrativa infantil Vicenta Ferrer Escrivà (2009) amb la novel·la El quadern d'Àngela, fins la data la seua darrera novel·la.
A la novel·la s'hi mostra el degoteig del temps, marcat dins de la vida d'una persona, per fer-la única i diferent

Ha estat la guanyadora del premi de narrativa amb influència en tot l'àmbit lingüístic. Triat d'entre 19 originals presentats enguany, Les ratlles de la vida narra la història d'una família a través de quatre generacions, essent els personatges femenins el fil conductor. La seua autora, compagina el treball a un dels sindicats majoritaris del País Valencià, amb la seua afecció literària.

—Què és el que ha suposat per a Raquel Ricart el Premi Andròmina?

—“La veritat és que ha estat una alegria molt i molt gran, perquè l'Andròmina és un premi molt prestigiat i, sobre tot, pel fet de saber que Les ratlles de la vida es publicarà i podrà ser llegit en un ampli territori i per molta gent”.

—Què hi ha darrere de Les ratlles de la vida?

—“Dons hi ha moltes coses. Sincerament, és la novel·la que volia escriure. En realitat són el conjunt de marques que la vida va deixant en cada existència i volia fer una novel·la, per retre homenatge a totes les dones que m'han precedit en la història i que han fet possible que jo estiga ací. És, per tant, una novel·la que relata la història d'una família, a través de quatre generacions i que, mitjançant aquest relat, assistim a l'esdevenir del Poble Valencià. Són moments vitals de les seues vides que marquen el decurs del temps entre el final del segle XIX fins arribar a l'inici del segle XXI. A la novel·la s'hi mostra el degoteig del temps marcat dins de la vida d'una persona per fer-la única i diferent”.

—Té aquesta novel·la algun percentatge autobiogràfic?

—“No podria parlar de percentatge autobiogràfic, però he de dir que es tracta d'un llibre ben farcit d'històries, gràcies a la narració incansable de ma mare que, quan era ben menudeta, m'explicava moltes i moltes històries per intentar que fes una menjada com Déu mana. Segurament l'estima per la narració em ve d'aquest fet. Tot això, destil·lat i filtrat es troba al llibre”.

—La teua darrera novel·la premiada amb anterioritat, ha estat una història d'una jove de 12 anys. Escrius de diferent manera quan penses amb aquest tipus de personatges?

—“El fet de com són els meus protagonistes, no és una decisió a priori. En Van ploure estrelles, el protagonista era Pau, un xiquet de 12 anys i al Quadern d'Àngela, és una jove de la mateixa edat (una casualitat) però que comença a plantejar-se preguntes de molt de calat. La veritat és que, quan escric, faig literatura i pense que aquella que s'adreça als joves, no ha de tractar-se de literatura considerada com a menor. Jo no escric diferent, si el protagonista té 12, 30 o 70 anys. Evidentment, les experiències són diferents i el personatge serà diferent, però no rebaixe el nivell literari”.

—Et trobes encara cercant dins del camp de la narrativa?

—“La veritat és que en el conjunt del món literari, m'agraden moltes coses i molts gèneres. M'agrada la ciència ficció, la novel·la negra... el conjunt de la narrativa en sí. Per tant, el que procure és teixir històries i no prenc cap decisió que m'encotille el relat. Els llibres hi estan al meu interior i, arriba un moment, en que han de sortir d'una manera o altra. En aquest sentit, he de dir que sempre em trobe oberta a la recerca”.

—Satisfeta amb el conjunt de les teues obres?

—“Sí; estic contenta. Cada llibre té un significat en la meua vida, en la meua trajectòria i estic contenta. Sí, sí”.

—Ja estàs posada en farina?

—“I tant, clar que sí. Ja m'he posat en marxa amb una nova historia”.

—Diuen de tu que ets una escriptora exigent...

—“Bo; segurament deu ser així perquè no em conforme amb qualsevol cosa. Procure llegir i rellegir allò que faig abans de donar-li el vistiplau. Segurament sóc tan exigent amb mi mateix, com ho són un bon grapat d'escriptors i escriptores que saben que tenen una responsabilitat davant dels seus lectors”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.