Una discreta vitalitat

Maria Castanyer era modista. Cosia tot el dia, des dels dotze anys, alternant els estudis a les Carmelites amb les classes de costura, que ampliaria més endavant a Barcelona, aprenent l'ofici de barretaire a casa d'un oncle a Barcelona. Però entre una puntada i una altra, tenia el vici de llegir: Maragall, Carner, Sagarra, López-Picó, Foix, Espriu, i com que una cosa porta a l'altra, va començar també a escriure, poemes en què predomina la percepció aguda del pas del temps, la soledat, l'enamorament dels paisatges familiars, l'absència de les persones estimades. Una selecció de la seva obra, recollida en llibres ja introbables o apareguda de manera dispersa en revistes i periòdics, s'ha reunit en l'Antologia poètica publicada ara per CCG Edicions i que presenten avui a la Fundació Valvi (20 h) Narcís-Jordi Aragó, que ha tingut cura de la tria, el poeta Lluís Lucero, que n'ha escrit l'estudi introductori, i l'editor Quim Curbet, amb una intervenció musical de Pau Castanyer.

Afectada des de la infància per la poliomielitis, que li deixaria greus seqüeles en una cama, Maria Castanyer faria un coneixement prematur del sofriment, que aboca en els seus escrits en dosis prou destil·lades per convertir-lo, però, en un estímul per a la superació i l'esperança més que en una recreació malaltissa en el dolor. Amb la publicació, el 1949, de Cançons del color del temps, considerat el primer llibre de creació en català que es va aconseguir editar a Girona després de la guerra, comença una carrera literària que l'animarà a traslladar-se a Barcelona i a establir relació personal amb alguns dels principals escriptors de l'època, des de López-Picó i Tomàs Roig i Llop a Tomàs Garcés, Carles Riba i Aurora Bertrana. Col·laboradora aviat de Destino, on publicava textos en castellà amb el pseudònim de ‘Myrta', i més endavant de Tele-Estel i Presència, setmanari que va contribuir a fundar, l'any 1965, i on es feia càrrec de la crítica televisiva, el seu màxim reconeixement es va produir el 1959, quan va rebre la Flor Natural dels Jocs Florals de Ripoll, el primer premi del Certamen de Los Sitios de Gerona i, sobretot –pel poema llarg ‘Endimió', evocació d'un amor impossible–, la Flor Natural dels Jocs Florals de l'exili, celebrats a París el mateix any que la seva amiga M. Assumpció Soler rebia el Fastenrath de novel·la. Pel camí, havien aparegut ja Muriendo en silencio (1953), un recull de poemes en castellà travessats per una íntima sensació de soledat, i Retrobar-me amb la terra (1958), amb un pròleg de Roig i Llop, que definia la seva poesia d'intimista, intensa, hipersensible i amb una presència obsessiva de la mort.

Potser perquè la mort havia estat cruel amb ella, arrabassant-li els homes que havia estimat, va acabar retirant-se a Blanes, en un hotel familiar on va acabar trobant, també, un nou al·licient per seguir entusiasmant-se amb la vida: el contacte amb els alumnes de l'Escola Intercultural Americana, que també hi sojornaven, va oferir-li l'oportunitat de fer classes de castellà, durant un any, en un college de San Francisco, Califòrnia, on va viure entre 1974 i 1975 i d'on tornaria amb una profunda crisi religiosa. Els últims anys, retirada en una residència de Blanes, encara publicaria una autobiografia novel·lada, Vocació de viure (1993), un lema inequívoc de la seva trajectòria vital i literària.