cultura

¿Apropem l'Estatut?

CLAR I EN VALENCIÀ

He llegit en la premsa que el 17 de novembre del 2010 es va fer una jornada titulada ”Apropem l'Estatut”. Sembla que, posteriorment, s'han fet, en altres llocs, altres jornades amb el mateix títol. Que es facen jornades, conferències i actes diversos amb la finalitat que els valencians coneguem millor el nostre estatut d'autonomia em pareix molt bé. El que no em pareix gens bé és el títol. ¿Per quin motiu “Apropem l'Estatut” i no “Acostem l'Estatut”? ¿Des de quan els valencians diem apropar i no acostar? Precisament ens hem dotat d'un estatut d'autonomia per, a més de tindre el nostre propi govern, defendre les nostres lleis, els nostres costums i, d'una manera molt especial, la nostra llengua pròpia, allò que més ens caracteritza com a poble diferenciat. Mal exemple d'aplicació de l'estatut d'autonomia donem si maltractem la llengua emprant vocables que ens són aliens. I precisament en un acte que es fa per a acostar l'estatut a la població.

Jo vaig nàixer a Alcoi l'any 1942 i la meua llengua primera, la que vaig aprendre dels meus pares des del bressol, va ser el valencià tradicional d'Alcoi que els meus avantpassats s'havien passat de pares a fills des de temps immemorials. La forma verbal que jo vaig rebre per tradició oral per al verb que expressa la idea de dur una persona o una cosa més a prop d'un lloc determinat és acostar i, ho dic sincerament, no recorde haver sentit mai al llarg de la meua vida fins a temps relativament recents cap valencianoparlant —i n'he sentit milers— que diguera apropar. El verb acostar el tenim documentat l'any 1250 però podem estar ben segurs que ja es deia molts anys abans. És un verb antiquíssim en la nostra llengua que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles. El verb apropar, en canvi, el tenim documentat per primera volta l'any 1889. És un neologisme que té poc més d'un segle de vida. I una cosa pareguda passa amb els adjectius pròxim —que l'usem, com a mínim, des de fa quatre segles— i proper —documentat per primera volta l'any 1880— i també amb els substantius acostament i apropament. Apropar, apropament i proper són castellanismes mentals. Com que el castellà de “cerca” fa “acercar, acercamiento” i “cercano”, nosaltres copiem el mecanisme i de “prop” fem “apropar, apropament” i “proper”. És un cas claríssim de submissió lingüística.

Els escriptors valencians han usat sempre, des de l'edat mitjana fins a l'actualitat, el verb “acostar”. Actualment, gràcies a la informàtica, podem fer cerques molt fàcilment. Si disposem, per exemple, dels poemes d'Ausiàs Marc, del Tirant lo Blanc o de l'Espill de Jaume Roig en format informàtic, i comptem quantes voltes apareixen formes verbals d'acostar i derivats com ara acostament, veurem que apareixen en moltes ocasions. Si fem la mateixa cerca amb apropar, veurem que no n'apareix cap. Podem fer la prova també amb obres actuals. He entrat en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans —pot entrar-hi qualsevol que tinga un ordinador i accés a internet, ja que és lliure i gratuït— i he consultat quantes voltes varen usar el verb “acostar” —en les obres que tenen recopilades en el Corpus, naturalment— els huit autors valencians que relacione a continuació: Vicent Andrés Estellés (4 voltes), Martí Domínguez Barberà (48 voltes), Joan Francesc Mira (32 voltes), Josep Pascual Tirado (5 voltes), Carles Salvador (7 voltes), Manuel Sanchis Guarner (7 voltes), Isabel Clara Simó (22 voltes), Enric Valor (23 voltes). Després he repetit la cerca amb el verb “apropar” i no he obtingut cap resultat en cap dels huit autors. A tall de curiositat diré que en l'obra Nosaltres els valencians de Joan Fuster, si comptem les voltes que apareixen formes verbals del verb “acostar” o el substantiu “acostament”, en trobarem sis, però d'“apropar” no en trobem cap ni una.

Podem afirmar que, a hores d'ara, l'ús del verb “apropar” i derivats, a nivell de llenguatge popular, encara no ha penetrat en els parlars valencians, excepte en el parlar d'Elx. Carles Segura Llopes, en el recull lèxic del seu llibre Una cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix Vinalopó (Universitat d'Alacant, 2003), té l'entrada “apropar” i diu: “Aproximar, esdevenir prop. Altr. denom. menys habituals acostar”. També té l'entrada “acostar” que remet a “apropar”. Joan Carles Martí i Casanova, bon coneixedor del parlar de la zona, m'ha assegurat que el verb apropar és d'ús habitual a Elx en persones de totes les edats i tant a la ciutat com a la zona rural. Però en la resta de parlars valencians encara continua emprant-se amb normalitat el verb “acostar”. Ara bé, “apropar” s'infiltra perillosament, sobretot entre els més jóvens, a través dels mitjans de comunicació i —en no pocs casos— de l'escola. Ho trobe molt lamentable.

El lingüista Abelard Saragossà, en el seu llibre El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic, es pregunta: “quan algú canvia en l'escriptura el verb acostar-se (que diem quasi tots els valencians) per apropar-se (que no és propi del valencià tradicional), ¿beneficiem el valencià culte o li fem mal”?

Deixe que el lector medite una miqueta i responga ell mateix la pregunta del professor Saragossà.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.