L'espurna adequada

Las consecuencias, fosc i dur, no és precisament el millor disc de Bunbury, però tampoc s'entén que per la seva gira estatal només hagi triat nou dates i, en canvi, hagi dedicat mig centenar de concerts al continent americà. Aquesta gira s'ha tancat aquesta setmana amb dos concerts al Liceu (el segon, avui divendres, amb entrades exhaurides), un teatre que li ha obert les portes per tercera vegada. “Estem molt agraïts, ens han acollit com si fóssim de la família”, va reconèixer el saragossà davant d'un públic fidel i rendit als seus peus al final del seu primer concert. Un concert que va deixar més que satisfet el més exigent dels seguidors amb un repertori antològic de tota la seva carrera, inclosa, fins i tot, una recuperació del llegat d'Héroes del silencio amb una posada al dia de Senda i la versió d'Apuesta por el rock and roll, amb uns nous arranjaments country. Les cançons del nou disc van ser només una excusa per començar a escalfar màquines, ja que les cinc que van sonar ho van fer per obrir la nit. Durant la resta del recital va fer anar el seu repertori com li va donar la gana, amb una seguretat gairebé insultant. En dues hores va passar del cabaret i els ritmes balcànics (El extranjero, Enganchado a ti, Desmejorado) a moments musculosos (Hay muy poca gente, El hombre delgado que no flaqueará jamás), tot despullant la seva ànima (Canto... el mismo dolor), invocant Bowie (Lady Blue) i arribant el zenit creatiu amb Sí, d'Umpah-pah, i l'èpica Infinito. Acompanyat per una banda amb forta presència de músics catalans (Los Santos Inocentes), Enrique Bunbury va demostrar un cop més que sobre l'escenari continua sent convincent i tot un senyor.