El patriarca

Fa unes dècades el camí d'aquest cronista es va creuar amb el dels Motörhead a les portes d'un hotel de Sants, amb l'imponent Lemmy Kilminster al capdavant. Un tornava de l'escola, els altres es dirigien al Palau d'Esports a presentar el mític No Sleep 'til Hammersmith. A l'autògraf que van signar al bocabadat estudiant també van deixar-hi impreses les empremtes digitals. Així eren els Motörhead: els més bruts, els més durs, els més potents... I així d'intacte ha quedat la seva llegenda gairebé 30 anys després. Lemmy s'ha convertit en un personatge mitològic, com queda reflectit al documental Lemmy, estrenat en la passada edició de l'In-Edit.

La seva anterior actuació a la ciutat va ser en un territori a priori enemic, el Primavera Sound 2006. Ara jugaven a casa. Poc importava que el joc de llums no il·luminés un Kilminster gairebé impassible, que de lluny només es veiés la bateria o que mostressin un repertori gens complaent que va deixar el nou disc, The wörld is yours, al marge (només dues cançons) i els grans temes (Killed by death, Ace of Spaces i Overkill) per al final del repertori. Tot això no importava ja que un concert dels Motörhead va més enllà de la posada en escena. És una actitud, un estat vital que es va viure en tota la seva plenitud celebrant-se en comunitat, amb una cervesa a la mà i l'altre amb el puny alçat. Tal com van fer les 5.000 persones que divendres van posar a prova la capacitat del Sant Jordi Club, amb cues inesgotables davant les barres de bar i els lavabos.