Temps de calendaris

I ves per on, a l'època del calendari agenda d'smartphone, tot connectat al núvol d'internet, un estri tan obsolet continua resistint-se a desaparèixer. La seva història més recent ens l'expliquen les exposicions Feliç Any Nou: almanacs i calendaris, a l'espai Zero de la Biblioteca de Catalunya, i El calendari dels pagesos: 150 anys mesurant el temps, al Museu Etnològic de Barcelona.

Si preguntéssim a un avantpassat, amb la ouija a la mà, què va fer entre el 5 i el 14 d'octubre del 1582, per molta memòria que tingués, no se'n recordaria... I és que, per ordre del papa Gregori, vam passar directament del dijous 4 al divendres 15 d'octubre, aquell any. Però no ha estat la primera barrabassada que hem viscut, amb els calendaris. A tall d'exemple, Juli Cèsar va manllevar un dia al febrer per sumar-lo al seu propi mes –juliol– i gaudir, així, de 31 dies. August no volia ser menys, i va fer el mateix. Total, que ara el febrer consta tan sols de 28 dies.

Sovint obviem el vessant pràctic i informatiu dels calendaris que apareixen en obres d'art. També oblidem que molts calendaris són indestriables de la seva qualitat artística. Fem servir els calendaris i els llencem quan ens deixen de ser útils, tot emulant Cronos quan devorava els seus fills. El calendari més antic conegut a Catalunya, per exemple, és el Tapís de la Creació –del 1100–, actualment a la catedral de Girona. I, amb l'arribada de la impremta, es popularitzen els petits impresos, com ara el famós Llunari de Bernat de Granollachs. Els segles XVII i XVIII són per a l'Almanac de Diego Torres Villarroel i successors.

El 1814, però, Ferran VII aboleix la llibertat de premsa, i obliga tothom a comprar l'almanac oficial redactat pel Real Observatorio Astronómico de San Fernando de Cadis, amb un tiratge anual de tres milions d'exemplars! El 1855, s'alliberen els almanacs del monopoli estatal i a Catalunya comença un petit allau de calendaris pràctics, com el Calendari del pagès (1856), imprès per Anton Brusi. El 1861 neix el Calendari dels pagesos, que enguany celebra el seu 150è aniversari.

És interessant d'observar qui il·lustra aquest Calendari. El primer autor de les cobertes és el gravador Sadurní. El succeeix, el 1862, el gravador Noguera, que trasllada al boix els dibuixos de Ramon Puiggarí. El 1927, tot emprant la tècnica del fotogravat a la ploma, els dibuixos del Calendari dels pagesos seran d'Opisso. La publicitat i la il·lustració popular, doncs, passen per les tècniques del gravat al boix i el fotogravat, mentre que la publicitat més elitista empra la cromolitografia. En això de la tècnica, també hi havia classes...

I quina diferència hi ha entre un calendari i un almanac? Calendari ve del llatí calenda, el primer dia de cada mes. Almanac, de l'àrab al-manâh –calendari– o al-manaakh –el clima–. La paraula calendari s'aplica a l'organització dels dies de l'any en mesos i setmanes, que imposa un ritme a la societat en consideració als canvis de la lluna, la litúrgia o la política. Els almanacs són calendaris amb dades astronòmiques, pronòstics meteorològics i informacions diverses. En sentit estricte, doncs, el Calendari dels pagesos és en realitat un almanac.

Sociològicament, quan parlem d'un almanac imprès, estem parlant d'una etapa cultural en què es democratitzen els coneixements cientificotècnics, es globalitza el coneixement de l'ultralocal, i s'estructura el temps d'una manera inèdita fins aleshores. I això és més important del que sembla.

Al tombant del segle XX, nombroses publicacions tan sols possibles gràcies a la tècnica del fotogravat a la ploma, que acolliran els nostres grans ninotaires, comencen a publicar almanacs amb continguts diversos: anàlisi de l'any transcorregut, política, llunaris i festivitats, informacions pràctiques, i un llarg etcètera. A cada llar, eren imprescindibles els almanacs de setmanaris com ara Pèl & Ploma, L'Esquella de la Torratxa, Cu-Cut!, o els d'institucions comercials com ara els magatzems Jorba o El Globo. Dalí mateix, amb tretze anys, publica el seu primer dibuix al Calendari del Patufet per a 1918 –que aparegué, com la resta d'aquestes publicacions, l'octubre del 1917.

Els calendaris també pateixen modes i estètiques. Sembla que ha passat l'època en què gent normal sortia conilla en calendaris benèfics. Triomfa el Calendari Pirelli, reconvertit d'inspiració de camioners en caviar eroticovisual. I com a antídot, el Calendario romano, un calendari amb fotografies de capellans bufons, per a excitació de pietoses... i pietosos. Als clàssics, però, encara ens resta, immutable a les modes, el Calendari dels pagesos. Per molts anys!