Divertiment innocu

Vistosa i lluent tornada de Pasqual al seu Lliure de Gràcia, veritable celebració festiva, amable, divertida i innòcua, que esperem que no vulgui ser un avanç de la línia programàtica que encetarà a partir de la propera temporada. Té tots els ingredients amb què es fabrica un èxit de públic: un bon repartiment, una amena plàstica escènica, un text d'un dramaturg de prestigi. No hem tingut accés a l'original de Pinter, l'última peça del memorable autor que ell mateix va muntar l'any 2000, però és possible que allí trobéssim la “crítica àcida” al sistema que alguns preconitzaven. En el present muntatge, no. Se'ns serveix un Pinter amansit, sense asprors, esquitxat de farcits amb referències nostrades i amanit de sal grossa amb cançonetes intercalades d'un gust coent. És una operació d'augment pectoral, embotint el to de comèdia descordada fins a l'histrionisme. Tot se subratlla en excés: el fer-se l'embriac, l'esclat d'un riure babau i contagiós, o el garfullar les frases per magnificar la bufa que creix entre els comensals d'un sopar en un restaurant de luxe. La intervenció inclou una reducció del coragre que sembla espuntar rere els diàlegs pinterians i rere uns personatges que són pur aparador d'opulència, però que amaguen malament les seves hipocresies i desig de poder, i un ampli ventall de misèria humana. I això val tant pels comensals com pels responsables del restaurant, uns llepacrestes compulsius. Fixat el registre edulcorant, els intèrprets fan un treball intens i entretingut, rebolcant-se en la riquesa pretensiosa de la taula, com si estiguessin tancats en una peixera que puja i baixa i gira sobre si mateixa gràcies a una plataforma que ens trasllada d'una planta a l'altra del restaurant. Mecanismes enginyosos d'una escenografia que fa atractiu l'espectacle sense afegir punyida a la situació.