Poli bo, poli dolent

Avui (21 h) a Salt, i demà, a Blanes (19 h) n'arriba una de policies, Pluja constant, de Keith Duff, però dirigida per Pau Miró i interpretada per Pere Ponce i Joel Joan. A steady rain, Pluja constant, traduïda per Ernest Riera, presenta dos policies, Joey i Denny, companys i amics de fa molt temps. Joey és solitari, introvertit, solter, i viu enamorat de la dona de Denny, casat, és clar, i amb fills. Joey és alcohòlic i lluita contra l'addicció, mentre que Denny és dels que passen per sobre el reglament quan creuen que ho han de fer, un home amb ideals incapaç de preveure les conseqüències dels seus actes. Expliquen la seva història, a vegades dirigint-se al públic, a vegades conversant entre ells, a vegades responent les preguntes dels amables nois d'afers interns. Joey i Denny patrullen per Chicago i tenen com a objectiu arribar a inspectors, malgrat que acumulen un munt de vicis i s'hi concentren tots els tòpics dels policies de serial, ja que són la parella tipus de poli bo i poli dolent. Huff, però, es va proposar submergir-se en les ànimes d'aquest parell de peus plans i mostrar-ne la complexitat, especialment la de la seva relació, posant a prova la seva amistat i lleialtat. Perquè, de fet –en la presentació ho va explicar Miró–, Pluja constant és la història de dos nens d'escola que somiaven ser Starsky i Hutch, però que entomaran la realitat fent moltes hores de guàrdia dins el cotxe. Al final es desvelen els matisos i es descobreix que cap dels dos és bo, ni tampoc cap dels dos és dolent. La pluja fina que cau contínuament, que cala fondo, només és una metàfora de l'estat interior dels personatges.