La vella excusa de la bogeria

La síndrome Novotsky és una exagerada tendència a jaure i a dormir i és el mal que pateix el protagonista de la novel·la breu Novotsky (Amsterdam), escrita per Helder Farrés (Barcelona, 1974), que va ser la guanyadora de la darrera edició del premi Just Manuel Casero, i que es presenta demà (20h) a la Llibreria 22 de Girona, en un acte en què intervindran Eva Vázquez, membre del jurat del Casero, i l'editora Izaskun Arretxe.

El mateix autor explica que la síndrome de Novotsky permet al protagonista, un jove més aviat apàtic, empès per la seva mare, a investigar la figura del seu avi matern, a evadir-se de la realitat: “Aquesta és l'essència del relat –diu Farrés–, el protagonista s'escuda en aquesta mena de bogeria, perquè li permet no encara-se directament amb la realitat.” La diferència entre la síndrome del protagonista i la narcolèpsia és que la primera té un origen psíquic, i la segona, neuronal. La teoria d'un filòsof sobre com va contraure la malaltia el protagonista és ben original. Ho explica el mateix protagonista: “Un filòsof em va dir que això em passa perquè de petit, la mare, perquè em fos més divertit menjar, em treia les crostes del pa Bimbo”.

Farrés, però, defensa el seu personatge: “Al principi és apàtic, però després descobrim que no, que és capaç d'afrontar la realitat”. El protagonista de la novel·la viu a Barcelona, però segueix la pista del seu avi i la seva recerca el du fins a París. A casa seva, les figures femenines del seu entorn, inclosa la seva mare, són dones grans, gairebé abduïdes per la televisió, mentre que a París, les dues figures femenines amb què toparà són tot al contrari. Aquesta és una manera de remarcar el desequilibri del protagonista, que té el seu origen en el secret de mirar de desvetllar, i del qual, finalment, es desprèn, segons Farrés, que “els nostres actes poden repercutir de manera decisiva en el nostres descendents, de la mateixa manera que els actes dels nostres pares i avis també tenen repercussió en la nostra vida”.

L'estil en què està escrita la novel·la és un personatge més. Segons l'autor, és volgut. El personatge s'esplaia en descripcions aparentment intranscendents, mentre que allò que podria interessar al lector és més aviat lacònic. Farrés creu que això atorga personalitat al llibre, en què ha intentat utilitzar un estil “directe, ràpid i eficaç”, com l'escriptura de Marx o determinats filòsofs.