Caure i “caure's”

Els valencians, quan volem expressar que un cos —persona, animal o cosa— ha perdut l'equilibri i ha anat a parar a terra o a qualsevol altra superfície ferma que ha aturat el descens, usem el verb caure que significa “moure's un cos a causa del seu propi pes, amb un moviment de translació de dalt cap avall”. Hem de tindre ben clar que, en valencià, el verb caure no és pronominal ni ho ha sigut mai des de l'any 1400, data en què el tenim documentat per primera vegada, és a dir, no du mai adjunt cap pronom feble de la mateixa persona que el subjecte. Exemples: No sé com va ser, però vaig pegar un esvaró, vaig caure i em vaig trencar la cama dreta. El pobre gat va caure per la finestra al carrer però, gràcies a Déu, no li va passar res. El pitxer ha caigut de l'armari i s'ha fet pols. Ves amb compte no caigues un bac, que açò està molt fosc. La xiqueta esta sempre està caent. Les persones ancianes, per desgràcia, cauen amb molta facilitat.

El castellà, per a expressar el concepte definit, usa el verb caer com a pronominal: caerse. La influència nefasta del castellà fa que alguns valencians, sobretot els més jóvens, usen indegudament el verb caure com a pronominal. Aquest ús de caure's és una incorrecció que hem de procurar evitar sempre.

He observat que en els programes de la televisió autonòmica valenciana, si una persona rellisca o ensopega, no cau sinó que es cau, si un edifici es molt vell i està molt deteriorat, mai cau, sempre es cau i si la borsa va malament, no cau, es cau. En la nostra televisió autonòmica, el verb caure s'usa, de manera sistemàtica, com a pronominal, cosa que és una autèntica aberració. I eixa barbaritat podem sentir-la tant en telenovel·les com L'Alqueria Blanca, en programes d'humor com Autoindefinits, Maniàtics o Socarrats com, fins i tot, en els informatius i en els documentals. En la televisió autonòmica valenciana, les persones o les coses, sempre “es cauen”, mai “cauen”.

Jo, fins ara, aquest ús incorrecte del verb caure, l'atribuïa a una qüestió d'ignorància. Pensava: “saben tan poc valencià, pobrets, que s'enganyen contínuament”. Però comence a sospitar que tanta ignorància no és possible. No pot ser que durant tant de temps s'usen de manera incorrecta unes determinades formes verbals i que ningú els haja fet veure l'error. Em tem que el fet d'usar sistemàticament el verb caure com a pronominal, com ho fa el castellà, obeïx a una decisió premeditada d'anar acostant la nostra llengua a la castellana d'una manera subtil i subreptícia, dissimuladament i amb obrepció, “de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. ¡Ull al qüè, que és cristí!