El paradís de la Roser

Hi va haver un moment, ahir a les dotze del migdia tocades, que va anar d'un pèl que Roser Capdevila no es posés a plorar. No era només que estigués emocionada per tots els elogis que rebia. No era només la dolça melangia que sentia per les prop de 140 carpetes, totes amb la coberta decorada de fantasia i tendresa, que fa pocs dies van marxar per sempre més de casa seva. Era tot això i, sobretot, la seva profunda convicció d'haver trobat el millor còmplice de la seva col·lecció de dibuixos originals, aproximadament uns 2.300, tots ben desats amb sentit i sensibilitat en carpetes. Capdevila tenia ganes de plorar, però el seu somriure impertorbable no la va trair. Mai no ho fa.

Ahir va ser un dia de festa grossa a la Biblioteca de Catalunya. Una festa senzilla, sense escarafalls vanitosos, una festa sincera i honesta per celebrar la recepció del fons de la mare de Les tres bessones –tal i com va avançar en exclusiva aquest diari el passat 25 de gener–, un conjunt de dibuixos creats entre els anys 1983 i 2003. És a dir, els dibuixos de tota una vida d'entrega a la creació. Alguns, pocs, s'han perdut (“manguis espavilats...”, diu sense rancor Capdevila), i alguns altres l'artista els va regalar a persones estimades. La resta, tots cap a la Biblioteca de Catalunya, on encara ara es freguen els ulls de tanta generositat. Tots. Capdevila no ha venut mai ni un sol dels seus originals. No se'ls ha venut, perquè no ha volgut, perquè anar-li al darrere, li han anat i molt. “La il·lustració no va amb un marc, va amb un llibre. A casa meva no tinc cap dibuix penjat a la paret. Es descoloriria al cap de dos dies, quin horror!”, exclamava ahir.

Capdevila ha prioritzat la conservació del seu llegat com una unitat a l'egoisme lucratiu de la butxaca. Un dilluns del gener del 2010, va fer el primer pas. Aquell dia, va demanar a la directora de la Biblioteca de Catalunya, Dolors Lamarca, que li descobrís les entranyes de la institució. El passeig, guiat també pel director de la unitat gràfica, Francesc Fontbona, no la va decebre gens. Abans de marxar, Capdevila va escriure al llibre de visites el seu gran desig: “Demano un racó en aquest paradís”. Doncs ja el té.

“He estat a punt de morir moltes vegades, i crec que ja només em queden dues vides... No volia ni podia esperar més! Volia donar el meu llegat en vida, i volia donar-lo jo. Veure-ho amb els meus propis ulls!”, emfasitza. Els ulls. N'hi ha un, l'esquerre, que d'ençà de l'accident –fa uns anys, un cotxe la va atropellar– li fa la guitza. Tant, que per dibuixar se l'ha de tapar, “sinó hi veig doble”. Optimista sense remei, ahir explicava il·lusionada als assistents a la festa que aviat s'operarà.

Capdevila volia fer la donació en vida i la volia fer “a Catalunya”. “El meu país m'ha demostrat sempre que m'estima i em valora, per tant, la meva obra s'ha de quedar aquí”, subratlla. Reconeixements al marge, Capdevila ha exercit sempre de catalana desacomplexada. “La seva obra, reconeguda internacionalment, està feta des d'aquí”, va dir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. En sentir-ho, Capdevila es va entusiasmar: “Fa uns anys, una editorial d'aquí es va posar les mans al cap quan va veure un dibuix meu d'una masia plena de mosques i amb la televisió dalt de la nevera. “Noia, que això ha d'anar al Canadà!”. Jo no sabria fer les coses d'una altra manera. I, sí, sí que hi va anar al Canadà, i les meves mosques van agradar moltíssim. Quan es fan obres híbrides per poder agradar tothom, fracassen”, sentencia.

Com va dir Fontbona, “es pot ser d'un lloc i ser universal”. I tant que costa de fer entendre.