David G. Torres
“Anem a Venècia amb un projecte contundent”
El problema del primer pavelló català van ser les expectatives que
fos representatiu
de l'art català
La 54ena Biennal de Venècia, que se celebrarà del 4 de juny
al 27 de novembre, tornarà a tenir influx català. David G. Torres (Barcelona, 1967) és el comissari –escollit per un jurat designat per l'Institut Ramon Llull– d'aquest segon desembarcament, que
té Mabel Palacín (Barcelona, 1965) de protagonista exclusiva. Palacín exposarà el projec-
te 180º, una reflexió sobre
l'ús de les imatges.
El primer pavelló català no va rebre grans elogis, més aviat
al contrari. Se sent pressionat per superar-lo?
El problema van ser les expectatives que hi havia a Catalunya que el pavelló fos representatiu de l'art català. El comissari Valentín Roma havia de lluitar contra aquest handicap i va ser molt valent de trencar-lo. Jo aquesta pressió ja no la tinc.
Quina responsabilitat té el
pavelló català?
Només és responsable de si mateix. Som un país que té una estructura artística potent i els seus artistes tenen coses a dir. Per què Mabel Palacín? Doncs perquè reivindiquem una manera de treballar en art que ve d'una intensitat històrica, un art que no és frívol, que és fruit d'una reflexió. Un art que només es pot fer des d'aquí perquè deriva de l'art conceptual. A Venècia, no hi hem d'anar per cap qüestió de representativitat, sinó per donar a conèixer que a Barcelona es fa un treball artístic contundent i molt seriós.
Un debat espinós...
És que hi ha un altre proble-
ma. Al pavelló català, li demanem una efectivitat massa aviat. Necessitem deu edicions per valorar els rèdits. Això a
casa nostra costa molt d'entendre. Hi ha massa coses que
es queden en la primera edi-
ció perquè hi ha molta pres-
sa per veure resultats.
Amb quines pretensions va decidir presentar el seu projecte al concurs convocat pel Llull?
La Biennal de Venècia és l'esdeveniment artístic internacional que més m'agrada. Em va marcar profundament la Biennal del 1999, la de Harald Szeemann; és la millor exposició que he vist mai. Malgrat tot el que significa Venècia com a esdeveniment vuitcentista, de pastitx que en el fons no és, malgrat la divisió nacional... És un escenari històric que dóna l'oportunitat de generar moltes més energies en comparació de l'assenyada Kassel. El diàleg entre història i contemporaneïtat és fascinant. Anar-hi en un escenari de crisi és un luxe.
Faci una dissecció del
seu projecte.
Dues anàlisis. Primera: el pavelló català no ha d'estar condicionat per un tipus de format, si-nó per diversos. Valentín Roma va fer un projecte col·lectiu, i
el meu és individual, d'un sol
artista. El pròxim comissari
té les portes obertes per fer
un altre format. Segona: a Venècia hi ha dos ritmes, el de la selecció oficial, i el dels pavellons nacionals i els eventi collaterali. La qüestió és fer de contrapès. Pavellons que em ser-veixen de mirall? Els de Gre-
gor Schneider, Douglas Gor-
don o Santiago Sierra.
La seva aposta ha estat Ma-
bel Palacín.
Només he treballat amb ella un cop. Però ens uneixen molts interessos, com ara la reflexió sobre l'estatus de la imatge avui. Palacín pertany a una generació, potser la darrera, que té consciència de grup: Pep Agut, Ignasi Aballí, Pep Duran, Eulàlia Valldosera... Els artistes tenen el seu moment, i Palacín en viu un actualment de molt dolç.
Com han treballat el projecte?
He defugit el rol del comissari estel·lar que imposa el seu criteri. Sóc més partidari de treballar com a crític d'art, i no com
a comissari pur i dur.