Els veïns incòmodes

Un mestre de Barcelona és destinat, en represàlia per les seves inclinacions pedòfiles, a expiar les culpes a una escola de Girona, però no pas a la seva part més fotogènica, sinó al “pati del darrere”, allà on viuen els marginats, els gitanos, els altres. No se'n diu mai el nom, encara que s'hi reconeix la Font de la Pólvora, el barri més ingrat i temible de la ciutat, on el protagonista de Les causes perdudes (Columna), la primera novel·la del periodista d'El Punt Xevi Sala, s'enfrontarà al seu propi estigma quan troben assassinada una de les seves alumnes i al renaixement d'una vocació d'ensenyant que ja creia extingida en el lloc aparentment menys propici. Finalista del Prudenci Bertrana de novel·la, en una decisió excepcional en la història del premi, aquesta és una obra en certa manera incòmoda que indaga les fronteres del mal “sense jutjar ni justificar”, adverteix l'autor, que defensa el dret del seu personatge a la redempció, a pesar de l'antipatia que desperta la seva naturalesa pedòfila.

En realitat, Xevi Sala (La Bisbal d'Empordà, 1965) s'havia proposat escriure una novel·la sobre l'ensenyament, i va ser als suburbis on va trobar, no només els mestres amb una vocació més fèrria, sinó també els millors alumnes, els més obedients i agraïts a classe. És conscient que els educadors que apareixen al llibre poden semblar quasi uns missioners de la causa, però Xevi Sala, que ja s'havia endinsat en el món dels gitanos de la Font de la Pólvora a l'assaig periodístic A l'altre barri (2003), opina que “en terrenys tan difícils la fermesa, si no es té, almenys s'ha d'aparentar”, sobretot si hi ha en joc la possibilitat o no d'apartar els nens de la marginalitat.

“Els herois dels nostres dies són els mestres, com en el seu moment ho van ser els polítics de la transició, encara que no han sabut capitalitzat aquell moment històric”, argumenta l'escriptor, que al seu llibre al·ludeix sovint a la incompetència de l'administració per dignificar un barri ocupat pels barraquistes que somiaven canviar el sostre d'uralita per un pis de protecció oficial: “No pretenc tant criticar uns governants en particular com una determinada manera de fer política”, diu Xevi Sala, que perfila un retrat cru de Girona sense amb prou feines tocar-la. A Les causes perdudes, de fet, és una “ciutat prohibida”, un territori estrany i inhòspit que els personatges temen i eviten. D'aquesta manera, a la novel·la s'inverteixen els termes, i donant protagonisme al suburbi, és el cor de la ciutat el que emergeix com un espai d'exclusió, un territori fantasmagòric: “Són dos mons que es donen l'esquena, encara que formen part de la mateixa anatomia urbana. La Girona grisa i negra que pintaven l'any 1972 Narcís-Jordi Aragó, Pius Pujades, Just Casero i Jaume Guillamet ha quedat en bona part enrere, però en alguns capítols, a pesar de les coloraines de les cases de l'Onyar, continua sent vigent, sobretot pel que fa al retrat de les dues Girones”. Salt, que pren relleu en la tercera part del llibre, és també tan diferent del cos rutilant que exhibeix la Girona triomfal, que el protagonista dirà en arribar-hi que té la sensació d'haver entrat “en un altre continent”. És una imatge, és clar, però no una exageració, si es té en compte, com recorda Xevi Sala, que els índexs d'immigració a Salt ja han superat ja el 30% de la població. “Avui sense cap dubte seria Girona qui voldria independitzar-se de Salt”, afirma l'escriptor, que ha observat que “hi ha carrers que, en lloc d'estar planificats per conduir cap a la ciutat, estan pensats per evitar-la, amb tot de circumval·lacions i direccions prohibides que hi barren el pas”.

Tant la Font de la Pólvora com Salt són veïns incòmodes per Girona, encara que el grup més estigmatitzat i desconegut continua sent el dels gitanos, gent que, segons Sala, “tenen les mateixes contradiccions i necessitats que els paios, encara que se'n diferencien per l'alegria”. Per ells el seu barri és ‘el poble', un lloc amb una entitat pròpia, no pas l'apèndix lleig d'una ciutat que de fet desconeixen. “Tothom se sent part del lloc on ha nascut, per més remot o advers que sigui, per això també he volgut parlar dels gitanos que lluiten per la dignitat del seu barri: la Mari Dulce, en Pablo o l'Eladio. Lluiten pel que vol tothom: per ser acceptats”. L'escriptor insisteix, però, que Les causes perdudes, que presentarà dimecres vinent a La Farinera (20 h), és una novel·la inventada, tot i que transcorre en escenaris reals, “una obra ambientada en un escenari extrem, i com tots els llocs extrems, primer espanta, després atrau i finalment enganxa”. Només hi ha un personatge identificable, Tià Salellas, en homenatge a l'advocat que defensava que no existien les causes perdudes, sinó només les causes pendents.