Amoïnar

Si cerquem l'entrada amoïnar en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera, trobem:

amoïnar v. 1. tr. a. No deixar estar tranquil, inquietar, preocupar, importunar, molestar. El que dius m'amoïna. b. Importunar, molestar. No m'amoïneu amb problemes inútils. 2. pron. Preocupar-se, patir amoïnament.

El mateix DVal ens diu molt clarament en les seues definicions quin són els equivalents genuïnament valencians que hem d'usar en lloc del castellanisme amoïnar.

Amoïnar és exactament el verb castellà amohinar. La diferència de grafia no ens ha de confondre. Si escrivim amoïnar, amb una dièresi damunt de la i, és, simplement, perquè la normativa actual diu que el hiatus s'ha de trencar amb una dièresi i no intercalant una hac, com feien els nostres clàssics i com encara fa el castellà. En la llengua normativa actual encara trobem algunes paraules com ara els verbs ahucar i ahuixar que es grafien amb una hac intercalada per a trencar el hiatus. És una cosa totalment il·lògica i incongruent. Espere que els nostres lingüistes es decidisquen a escriure aquests verbs amb la grafia aücar i aüixar que és la que s'adiu amb la normativa vigent. I el mateix criteri cal emprar per a grafiar el verb aüssar i arreüssar. No és, en canvi, el mateix cas el dels vocables que porten una hac etimològica intercalada, com ara ahir, aldehid, dehiscència, prohibir, tahitià, vehicle, etc.

Si cerquem el verb castellà amohinar en el DRAE trobarem que diu “Causar mohina” i si busquem mohina veurem que en una de les accepcions diu “Enojo, disgusto, tristeza”

Són molt conegudes aquelles estrofes del Rondo de enamorados de la sarsuela La del Soto del Parral, cantades per un cor d'hòmens, que diuen: “Ya estoy aquí, no te amohínes, mujer, que has de tener fe ciega en mí. Te quiero, mi moza garrida, segoviana de mi vida; sin ti no sé vivir.”

I també és molt conegut l'antic refrany castellà “Donde no hay harina todo es mohina” que ens diu d'una manera molt clara que, a on no hi ha quemenjar, tot és pena i disgust.

Els valencians no usem ni hem usat mai de la vida el castellanisme amoïnar. És un contrasentit, un despropòsit i una autèntica vergonya que la llengua normativa ens incite a usar castellanismes que desconeixem per complet. Mal camí és eixe, per a redreçar la llengua.