Novel·la
Confessions d'un canalla
Si Guy Ritchie, el director i guionista de Lock and Stock i de Snatch: porcs i diamants, fos català, potser es plantejaria adaptar al cine aquesta novel·la de Jaume Puig (Blanes, 1962). Brutal, accelerada i notablement divertida, Momssen és la història, contada per ell mateix, de Robert Momssen, un advocat que no creu en la justícia (més ben dit: que se'n refot de la manera més cínica) i que es comporta com un animal salvatge amb corbata: sempre fidel a les pròpies pulsions, sense la restricció del més mínim sentit de la moral i sempre disposat a cedir a les temptacions més negres i pecaminoses.
És un encert de l'autor que la novel·la se'ns presenti com una confessió, directa i sense manies, puerilment descarnada, del mateix protagonista, perquè la manera com aquest s'expressa ja ens en mostra perfectament el caràcter. Canalla, cruel i sentenciós, Momssen és un compendi de tots els vicis, baixeses i crims imaginables. Tanmateix, té també un punt d'ingenuïtat que el fa fascinadorament pintoresc. Vull dir que és tan desenfadat i truculent que fa gràcia. I que resulta més risible que perillós, més trastornat i delirant que clàssicament malvat o sinistre.
L'argument és un còctel en què es barregen molts personatges i esdeveniments habituals en les cròniques de successos dels diaris. Des d'un mafiós rus que no s'atura davant de res per satisfer els seus instints i augmentar la seva fortuna fins a un alcalde corrupte, alcohòlic i puter, passant per un musulmà trasbalsat per la culpa que la policia pren per un perillós terrorista islamista, una magistrada nimfòmana i una editora sublim. Entre aquests personatges, Momssen intenta treure el màxim profit del que li passa –per a ell, la veritat mai no coincideix amb els seus interessos– i tracta de realitzar el seu gran somni: publicar la novel·la que ha escrit i convertir-se en un escriptor famós. I és que per a Momssen la literatura és un veredicte, ja que, tal com repeteix una vegada i una altra, és descendent del gran Stendhal...
Un protagonista satíric que podria ser real
Ja deu haver quedat clar que la novel·la defuig qualsevol voluntat de seriositat i de versemblança. Tot el que hi succeeix és embolicadament increïble i la majoria dels girs en la trama es deuen a cops d'efecte poc preparats. No importa. Tots els materials amb què està construït l'argument tenen l'objectiu de reforçar l'irrealisme satíric del protagonista, tan passat de rosques que ens cau molt lluny. Fins que recordem que de vegades els diaris duen notícies informant sobre homes com ell.
Em sembla evident que Puig ha confegit una novel·la sense pretensions però ben feta, que dóna allò que promet. Entretinguda, plena de frases lapidàries i amb alguns moments rematadament hilarants. Com per exemple l'episodi en què el protagonista va al cementiri de Montmartre per profanar la tomba del seu il·lustre avantpassat, o com el passatge en què, després d'haver consultat el diccionari, es posa a dialogar fent servir un vocabulari riquíssim. Tot plegat, refrescant. Una dutxa d'antipedanteria.