Cultura

Només Torres-García

El MNAC ressegueix en una exposició de dibuixos inèdits els itineraris artístics d'un geni desbocat que no va contraposar mai el classicisme i la modernitat

Tomàs Llorens: “No va abandonar mai la seva aposta inicial pel modernisme”

Mai no van existir dos Torres-García oposats, el clàssic i el modern, com de manera simplista –i amb molt mala intenció– ha difós la història de l'art català. Mai no va existir el Torres-García que, format en la plenitud del modernisme, va
reaccionar amb ràbia contra Casas i Rusiñol erigint-se en el tòtem del noucentisme i, uns anys després, en un rellevant líder de les noves tendències avantguardistes. Mai no va existir el Torres-García modern enemic del Torres-García clàssic. No, perquè sempre van ser compatibles. Tant si agrada com si no, només va existir un sol Torres-García, clàssic i modern alhora; modernista, noucentista i avantguardista alhora.

“Per ell, l'obra d'art havia de ser un microcosmos que ho abracés tot: la raó
i la natura; el que és universal i el que és individual; el que és general i el que
és particular; el que és etern i el que és efímer”, exclama Tomàs Llorens, comissari de l'exposició Torres-García a les seves cruïlles, que avui obre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) amb
la complicitat dels hereus del geni, els seus néts Alejandra, Aurelio i Claudio Torres, que han prestat una impressionant col·lecció de dibuixos inèdits. Al MNAC, amb la nova sala dedicada a Torres-García des de la tardor, tornen a estar de festa major.

Sí, aquesta història va de dibuixos –tot i que hi ha una petita representació d'obres majors– perquè és en els fràgils papers, dipositaris de la creació més íntima i –allunyats de la mirada d'estranys– més experimental, on el comissari sap desxifrar amb intel·ligència les fórmules secretes del laboratori artístic de Torres-García, que conflueixen en aquesta continuïtat, sense ruptures radicals, del conjunt de la seva obra. Llorens ho explica així: “Torres-García no va abandonar mai la seva aposta inicial pel modernisme. El desig d'endinsar-se per un camí sense abandonar el camí oposat, la
voluntat de sumar a totes les cruïlles es converteix en un tret essencial de la trajectòria que seguirà al llarg de la seva vida.”

Aquest és el missatge que irradia l'exposició, petita però intensa, integrada per unes 80 obres disposades en una cronologia inversa. És a dir, el recorregut s'obre amb les darreres obres adscrites de ple a l'art constructiu d'un Torres-García retrobat a Montevideo –la ciutat on havia nascut el 1874 i on moriria el 1949– i es tanca amb el seu ímpetu creatiu primerenc com a gran promesa del modernisme, que tan bé l'havia acollit en el tombant del segle, quan aquell jove obstinat pels seus orígens –el seu pare era d'origen català– havia decidit establir-se a Terrassa.

Sí, aquesta història va de dibuixos i, per tant, no enlluernen de bones a primeres, tot i que hi ha algunes excepcions notables. Dues d'excel·lents: l'una, els esbossos dels murals del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, que Torres-García va crear per encàrrec de Prat de la Riba i que va deixar inacabats després de trencar peres amb Puig i Cadafalch i Eugeni d'Ors, per als quals el classicisme significava mirar i protegir el passat i no, com pensava ell, la possibilitat d'un futur millor, i l'altra, l'àlbum New York City, deliciós, mai exhibit en públic, un quadern de poc menys de cent pàgines que Torres-García va omplir de sentit i sensibilitat plàstica durant la seva estada de tres anys als Estats Units, a principi dels anys vint, on va intentar fer realitat un dels seus somnis utòpics: crear una companyia dedicada a la fabricació de les innovadores joguines que dissenyava.

Torres-García a les seves cruïlles.

mnac. fins a
l'11 de setembre.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.