Exigint eufòria

Amb la victòria del Barça planejant per sobre el recinte del parc del Fòrum i l'alentiment d'escenaris que va suposar la seva retransmissió, la normalitat va tornar dissabte a la nit al San Miguel Primavera Sound. I sense temps de disfrutar amb Abidal aixecant la copa, Polly Jean Harvey va aparèixer a l'escenari principal vestida de núvia gòtica, amb un tocat de plomes d'ocell i lluint el que seria el seu instrument preferit durant gairebé tota l'actuació: una autoarpa que acaronava com si fos un nadó. Molt ben acompanyada d'una reduïda però sòlida banda en què destacava la presència de Mick Harvey (Bad Seeds) i el seu etern col·laborador John Parish. Sense cap element escènic que distragués l'atenció i ni gairebé variacions en la il·luminació, PJ Harvey va atacar directament al moll de l'os de les cançons del seu darrer disc, Let England shake. Sense concessions i molt cerimoniosa, el seu concert va anar pujant d'intensitat amb detalls massa subtils per assaborir després d'una victòria futbolera i molt menys davant d'una massa de públic expectant. Un concepte de concert més adient per a un auditori recollit que per a un escenari tan gran. Un contrast esfereïdor que ella va voler portar al seu terreny, encisadora però sense interactuar amb el públic més enllà d'un parell de thank you very much de cortesia.

Si el públic volia cremar les naus amb el directe dels Swans, va ensopegar amb un petit problema: la banda de Michael Gira anava sense embuts atacant directament amb un llançaflames per arribar al límit del dolor emocional i amb la clara intenció de no deixar cap presoner. D'altra banda, Jon Spencer i la seva recuperada Blues Explosion ho va intentar pel broc gros amb rock greixós, brut i sense depurar. Efectiu i simple.

Però aquells que exigien eufòria i pretenien trobar-la definitivament amb Animal Collective van topar amb una banda decidida a esprémer la seva faceta més experimental. El grup de Nova York no va voler donar gaire joc als temes més populars del seu pop calidoscòpic amb notes psicodèliques i ritmes multiculturals. Una proposta rítmicament variada però també perillosa quan les textures són massa arriscades. Surrealistes i onírics com les projeccions que els acompanyaven, Animal Collective van aconseguir sintonitzar amb el públic només quan van obrir el ventall de ritmes calents amb Brothersport i, al final de la seva actuació, amb Summertime clothes; finalment es van deixar en el tinter My girls, tot i la insistència del públic a reclamar-la.