ILC

Fa mandra un altre article parlant de la misèria cultural dels catalans, dels caníbals i els pollins... Però tornem-hi.

Que la Institució de les Lletres Catalanes acabi salvant o no la pell al capdavall no és tan significatiu com el fet de tenir-la tranquil·lament penjada per uns dies d'un fil. En altres paraules: que un dia arribi un secretari general de Cultura, un home valent, Xavier Solà, i així, a la valenta, proposi carregar-se la Institució. I per què no?, devia pensar. Té molta gràcia.

La Institució és una entitat autònoma adscrita al Departament de Cultura, que es dedica a fomentar i promoure la literatura catalana, en la mesura que uns pressupostos generalment migrats l'hi permeten. La ILC va ser creada l'any 1937, en plena guerra antifeixista, i van vincular-s'hi personalitats com Carles Riba, Pompeu Fabra, Francesc Trabal o Mercè Rodoreda. Cinquanta anys després, en democràcia, la Generalitat va restablir-la. Durant l'últim quart de segle, la ILC ha estat funcionant d'una manera discreta, però efectiva. Sent una entitat petita, la relació amb els escriptors ha estat directa, àgil i útil.

I ara repetiré el que es veu que no tothom sap. La potència cultural catalana és coneguda arreu del món per les arts plàstiques –pintura i Gaudí, bàsicament–. La influència d'aquestes arts en la cultura universal tothom la coneix; el que va ser novetat a París fa un segle, en part important era català o passat per Barcelona, i només cal treure el nom de Picasso. El que poca gent sap de debò és que les creacions literàries catalanes estan totalment a l'alçada de les creacions plàstiques. Josep Pla no és un escriptor amb menys virtuts que les que Joan Miró té com a pintor. Josep Carner no té una obra menys excel·lent, en el món de les lletres, que l'obra d'Antoni Gaudí en el món de l'arquitectura. Però això costa una mica més de veure, perquè els llibres tenen aquest problema, que s'han de llegir. Si Rodoreda hagués escrit en anglès, estaria editada a les edicions de butxaca que arriben pertot arreu, al costat de Faulkner o Flannery O'Connor, etcètera. Per què els artistes plàstics han atès el reconeixement i han tingut una influència mundials, i els altres no? Doncs per la llengua, naturalment, perquè han tingut un estat que, no podent fer-se'ls seus com ha fet amb els pintors i els arquitectes, hi ha actuat a la contra.

S'ha d'estar molt atent al suport a la literatura catalana. La ILC és poca cosa al costat de l'indiscutit Institut Ramon Llull, que vesteix tant, però sense una literatura catalana viva l'Institut Ramon Llull no arribaria gaire lluny. La ILC és poqueta cosa, però això no és un motiu per carregar-se-la.

És clar que hi ha gent que es pensa que la literatura és un manà que baixa del cel per la gràcia de la inspiració, i que, realment, de poetes no en faltaran mai, en aquest país. No va així. La política ha de defensar la literatura, encara que sigui per tornar-li els favors. És veritat que una literatura pot arribar a sobreviure un temps sense el suport del seu país. Però no hi ha país, sense literatura.

Jo confio que la ILC no desapareixerà. És més, vista l'experiència, confio que un dels primers actes que organitzi, un cop salvada, siguin uns cursets breus de Literatura Catalana per Polítics, Nivell Elemental. Amb un parell de setmanes intensives i quatre lectures bàsiques (això sí, obligatòries) jo crec que ja començarem a anar per bon camí.