L'animal més bell del món
Isaki Lacuesta retrata la mitologia d'Ava Gardner a ‘La noche que no acaba', que s'estrena al Truffaut
Podríem afirmar que la pel·lícula és una reflexió sobre la decadència física d'una bellesa
Fa tres anys, Isaki Lacuesta va rebre l'encàrrec de la cadena TCM de dur a terme un documental sobre la presència d'Ava Gardner a Espanya, prenent com a base el llibre de Marcos Ordóñez Beverse la vida. Malgrat que Isaki Lacuesta no és un cineasta marcadament mitòman, presoner de la nostàlgia del vell Hollywood, va decidir assumir el projecte per transformar-lo en una lectura personal. Al llarg d'una hora i mitja, La noche que no acaba ens proposa un recorregut pels rodatges, amors i idil·lis d'Ava Gardner, des del moment en què va venir a Tossa de Mar als anys cinquanta, fins al moment en què es va convertir en estrella decadent d'una producció televisiva oblidada anomenada Harén. Isaki Lacuesta no traeix en cap moment la proposta de l'encàrrec, la voluntat didàctica d'un documental televisiu amb les veus d'Ariadna Gil i Charo López, però el més interessant és que ofereix una apassionant interpretació d'Ava Gardner a partir d'un intel·ligent ús del muntatge.
En primer lloc, si haguéssim de definir quina és la essència de La noche que no acaba podríem afirmar que és una reflexió sobre la decadència física d'una bellesa. Quan Ava Gardner es passejava per Tossa de Mar estava a punt de convertir-se en “l'animal més bell del món”. En la majoria de les seves pel·lícules hi havia quadres i imatges que evocaven la seva bellesa. Al començament de La comtessa descalça de J.L. Mankiewicz veiem com s'aixeca una estàtua sobre la seva tomba. Isaki intenta capturar els instants d'aquesta bellesa per veure com el pas del temps, les nits perdudes i els molts gots de whisky van anar transformant el seu rostre, deixant-hi un seguit d'empremtes difícils d'esborrar.
La segona proposta interessant que planteja Isaki Lacuesta –i la seva fidel guionista Isa Campos– és la idea que en el fons Ava Gardner volia ser Carmen. La estrella de Hollywood que seduïa tots els homes més irresistibles va viure un amor fugaç amb el torero Mario Cabré i un amor més intent amb l'altre torero, Luis Miguel Dominguín, i va provocar les ires d'un Don José –Frank Sinatra– que va fer saltar l'escàndol mediàtic. Més enllà de la seva vida fora de la pantalla, dins de la pantalla hi ha en la seva filmografia des de Pandora fins a Las nieves del Kilimanjaro un desig d'encarnar la dona espanyola, lliure en les seves passions, capaç de col·locar l'amor en un lloc destacat per damunt els altres reptes de la vida.
Finalment, Isaki Lacuesta fa una curiosa lectura del rodatge de Pandora a Tossa establint un paral·lelisme amb Bienvenido Mr. Marshall. Després d'un període de foscor, les produccions internacionals començaven a interessar-se per la nostra geografia. Per la companyia anglesa que va rodar Pandora amb dues estrelles de Hollywood –Ava Gardner i James Mason–, la transformació de Tossa de Mar en el poble espanyol d'Esperanza era una forma de ressuscitar un seguit de tòpics ibèrics. Per als habitants del lloc era la materialització d'un somni estrany, la visita d'una vella deessa de l'Olimp. La noche que no acaba s'estrena aquest divendres. Isaki Lacuesta presentarà la seva pel·lícula a les 10 del vespre al cinema Truffaut de Girona.