La conjunció eclèctica del Cruïlla

Amb 22.000 persones el Cruïlla es consolida dins del panorama musical de la ciutat de Barcelona. Un festival amb una programació eclèctica i sense fronteres, que no discrimina ni per estils ni per la llengua, i que ha configurat un cartell obert i resultats satisfactoris en aquesta nova edició al parc del Fòrum.

La primera sorpresa de la segona jornada no va trigar a caure amb Keny Arkana, la veu de la indignació i la ràbia dels banlieues francesos, oferint una actuació contundent i furiosa. A causa d'un canvi d'horaris de darrera hora, els Tiki Phantoms es van veure obligats a avançar el seu festival però van saber muntar un bon merder aconseguint escenes tan impactants com les seves caretes monstruoses i el seu vestuari antiquat. Els Retribution Gospel Show van oferir una actuació intensa però no apta per a grans escenaris. Al Fòrum els va ser difícil captar l'atenció del gruix del públic, que preferia buscar lloc pel hip-hop llatí i reivindicatiu de Calle 13. Precedits per una actuació dels Capgrossos de Mataró, els porto-riquenys van estar a l'altura de les expectatives, amb rimes combatives i explícites, i van dedicar el concert al desaparegut cantautor argentí Facundo Cabral, mort a trets a Guatemala el mateix dissabte.

Madness van sortir a desafiar la xafogor ambiental impecablement vestits i encorbatats. Llançar un concert amb la seminal One Step Beyond feia preveure una actuació basada en grans èxits. Però el grup ho va saber trampejar amb el seu inabastable repertori inserint-hi peces menors o del seu darrer disc, The liberty of Norton Forgate (2009). Just quan el concert començava a desinflar-se van deixar anar el seu arsenal d'èxits: Baggy trousers, Our house, It must be love, Madness o Night boat to Cairo. Amb més de 30 anys seguint les directrius del ritme sincopat, aquests britànics van demostrar una experiència i una dignitat a prova de bombes. Per la seva banda, Obrint Pas van demostrar que el seu èxit no és fruit de la casualitat ni de conjuntures polítiques i socials. El directe dels valencians està forjat en anys d'escenaris i de lluites i van aconseguir una posada en escena professional que no va desentonar entre Madness i Public Enemy.

Jugant a la dualitat entre el posat seriós de Chuck D i els balls espasmòdics de Flavor Flav amb el seu característic rellotge avançat a quarts de sis de la matinada, els Public Enemy van oferir un concert molt llarg i molt complet que va traspassar sobradament l'hora i mitja que tenien programada. Un set on no van faltar cites inexcusables del hip-hop de la vella escola, com ara Don't believe the hype, Bring the noise o Fight the power, així com un homenatge al seminal Rapper's delight i fins i tot samplers de Nirvana amanint les seves rimes infecciones i discursos sobre la pau i contra els abusos policials a Barcelona. A pocs metres de distància els belgues dEUS finalment van acabar trobant el seu espai en el que possiblement era el pitjor escenari del festival (per situació, il·luminació i so) amb un rock de textures incòmodes i sons arriscats. Just el contrari del que oferien els Tokyo Ska Paradise Orchestra, un combo dedicat en cos i ànima als ritmes jamaicans, esbojarrats però interpretats amb el sentit de la disciplina nipona. Gairebé un acudit després d'haver vist abans un dels monstres del gènere skatalític.