Present i passat al FIB
Benicàssim vibra amb Arctic Monkeys, Primal Scream i Big Audio Dynamite
El cansament de tres dies de FIB passa factura, però la nit de dissabte va pagar la pena reservar forces fins tard per assaborir dues propostes que van néixer avançades al seu temps i que amb els anys han tornat amb els honors dels pioners. D'una banda, Mick Jones (The Clash) reactivant aquella màquina dels ritmes mestisses anomenada Big Audio Dynamite. Els anys pesen físicament, però l'esperit del ball amb missatge continua present. I per altra banda, els Primal Scream ressuscitant les cançons del seu clàssic Screamadelica (1991). Un univers tòxic i deliciosament infecciós que es va traduir en un concert memorable de Bobby Gillespie i la seva colla.
I si la nit va acabar a ritme de ball el començament va ser força diferent, a ritme de pop folk. Beirut van mostrar-se oberts de mires entrant als ritmes balcànics i estrenant les cançons de The rip tide (2011). Els Mumford & Sons són tot un fenomen a les illes britàniques similar als Manel per aquestes contrades, amb una col·lecció de cançons senzilles tocades amb instruments acústics però que provoquen onades de passió descontrolada.
El viatge que van fer Arctic Monkeys pel desert amb Josh Home (QOTSA) a l'anterior disc, Humburg (2009), dóna fruits generosos en directe. Els micos de l'àrtic ja no són una banda pop que havia de cordar-se les guitarres a l'altura de l'aixella per poder-les controlar. Ara la banda d'Alex Turner en directe són una engreixada maquinària que s'acosta més al rock que al pop dels inicis. La descoberta de la jornada? Aquest cop va ser Nadadora, pop gallec de guitarres saturades i veu inquietant. I també la fusió entre Astrud i el Quartet Brossa que continua generant admiracions monumentals.