Marc Rovira s'imposa en el premi Amadeu Oller amb un recull de poemes sobre la inseguretat

Escriure és una necessitat o un divertiment? En el cas del guanyador del premi Amadeu Oller 2009, no és ni una cosa ni l'altra. O ho és si algú gosa respondre a la pregunta de si és necessari viure. Perquè divertit, el que es diu divertit, no ho és. El camí de la vida, que guia fins a la mort, i el de la creació artística, que pot (i no!) culminar en una obra, són un de sol, i marcadament sinuós, en la literatura de Marc Rovira, un jove estudiant de filologia catalana i filologia hispànica a la UAB que, diu, pretén cursar també teoria de la literatura i literatura comparada «abans que les treguin del pla d'estudis». Per a Rovira, viure i escriure són una gran aventura que, amb les seves casualitats i adversitats, riscos i infortunis, condueixen a la virtut del coneixement.

Rovira ha aparegut a l'escena de la literatura catalana amb una obra que entronca, sense amagar-se'n mai i sempre amb orgull, en la tradició (poua de Tristan Tzara, Gabriel Ferrater, Joan Salvat-Papasseit, Jordi Sarsanedas, Pere Gimferrer...) però que ja irradia caràcter propi amb trets experimentals, un anhel de fer alguna cosa nova i, sobretot, honestedat. «Aquí tenim un poeta amb futur, un poeta amb consciència de poeta», emfasitzava ahir Pius Morera, el secretari del jurat d'aquest certamen que s'adreça als poetes inèdits menors de 30 anys.

L'embrió del llibre premiat, sense dotació econòmica i que edita Galerada en la col·lecció Eixarms, de títol Passejant a l'ampit d'una parpella maula, és una imatge poderosament tràgicoptimista que el jove escriptor barceloní no sabia si traduir en poema o conte: un home angoixat vol llançar-se al buit, però quan acluca els ulls per culminar el seu suïcidi fa un imprevist salt enrere.

Els poemes de Rovira se situen en aquest precís instant d'indecisió, de dubtes i contradiccions, d'atzars i de fatalitats, en què una energia vital desconeguda resol el dilema. L'actitud de l'escriptor emula la del suïcida: sol, com ha nascut i morirà, afronta el paper en blanc sense cap seguretat en el procés de creació però confiant en una espurna màgica. «En l'abisme, l'horror crema i és aquesta flama la que colpeja la consciència de viure», escriu Rovira en la solapa de la seva opera prima. Amb aquest to, el poeta explora la vulnerabilitat del ser, la fragilitat de la identitat, la memòria fugissera, el destí juganer o el desamor de l'amor.

Rovira va recollir ahir a la nit el guardó en una celebració a la parròquia de Sant Medir, institució que va crear el premi en memòria de mossèn Amadeu Oller l'any 1965. Segons l'editor, i també membre del jurat, Joan Maluquer i Ferrer, en aquesta 45a convocatòria la participació ha estat menor, però, en canvi, ha estat més difícil la tria del guanyador.