L'eufòria del Poparb

La segona jornada del Poparb celebrat aquest cap de setmana a Arbúcies va tenir el beneplàcit de la meteorologia i els horaris van funcionar amb una puntualitat gairebé britànica. Un més dels avantatges d'un festival en què no es perd ni un sol minut perdut, ja que quan acaben les actuacions d'un escenari immediatament comencen en l'altre. Això, juntament amb la raonable durada de les actuacions, la descoberta de noves bandes en un ambient gairebé familiar, les mínimes cues possibles i l'agradable sensació de no estar en un camp de concentració amb tots els moviments vigilats per un exèrcit d'encarregats de seguretat –tal com sol passar en la majoria dels festivals– són alguns dels avantatges pels quals el Poparb s'ha guanyat un públic fidel que augmenta en cada convocatòria.

Marc Lloret, un dels organitzadors del festival, no podia evitar la seva satisfacció: «El balanç ha estat molt positiu tant artísticament com per la qualitat del públic que ve amb la predisposició d'obrir-se a la música que s'hi proposa», i afegeix: «El millor que ens ha passat és que tant els músics com el públic ens feliciten, i aquest era un dels objectius: que els grups s'hi sentin a gust i que per ells sigui una experiència de felicitat.» El futur del festival està clar: «Volem que el públic se senti còmode i mantenir la qualitat. Crec que l'espai està adequat per a una afluència de 2.000 persones cada dia; si hi hagués més demanda hauríem de buscar alternatives.»

Si hi ha un nom que no podia faltar en l'edició d'enguany del Poparb és el de Manel, que en els últims mesos han aconseguit que les cançons d'Els millors professors europeus pertanyin ja a l'imaginari popular. Cançons que van ser seguides pel públic que omplia tots els racons de Can Cassó, gairebé amb devoció, tant les pròpies com les versions que van fer d'Els Pets (No t'enyoro), Pulp (Common people) i La tortura de Shakira traduïda com El bròquil. I mentre Manel rebien el calor popular, Joe Crepúsculo quedava com un inexplicable fenomen d'exaltació de l'amateurisme. Nueva Vulcano van saber sonar potents i segurs contagiant la seva energia al públic amb un directe sense fissures.

Miqui Puig, el padrí del festival, va presentar les cançons del seu celebrat Impar i també va tenir un espai especial per a unes escollides versions com ara Soy así, de Los Salvajes («el millor grup que hi ha hagut mai a Barcelona», segons Puig), i Miquel a l'accés 14, de Mishima. Una de les grans revelacions d'aquesta edició del Poparb ha estat el grup gironí Two Dead Cats, una batedora rítmica de punk i funk «adrenalític» dirigida per una bèstia escènica desinhibida com és Gemma Rodríguez. I a altes hores de la nit, Mazoni va oferir la dosi d'eufòria just en el moment que més falta feia en un concert altament elèctric que va satisfer el públic que omplia el recinte del festival i que tenia ganes de festa, per més que fossin les 3 de la matinada.