Quico en clau de blues

Quico Pi de la Serra va debutar quaranta-set anys enrere sota la influència de Georges Brassens. Va entrar a Els Setze Jutges i va sintonitzar amb els fundadors del col·lectiu en l'afició per la cançó d'autor en francès. Ben aviat, però, va demostrar que les seves inquietuds musicals abastaven un horitzó molt més ampli. El blues ha anat guanyant cada cop més protagonisme en el marc de les referències que l'han nodrit com a artista i com a persona.

A T'agrada el blues?, el programa que presenta i realitza a Catalunya Ràdio des de fa més de quinze anys, ha compartit amb els oients més de 750 hores i més de 9.000 temes de blues. Com a cantant, ha anat incorporant cada vegada amb més passió el blues com un dels elements essencials de les seves composicions, els seus discos i els seus concerts.

Si abans es podia definir Pi de la Serra com un cantautor atret pel blues, ara se'l pot definir com un músic de blues atret per la cançó d'autor. Per aquesta raó els blues instrumentals ocupen ara un lloc important en el seu repertori, a diferència del que succeïa en la primera meitat de la seva carrera.

Blues a Roses és un festival que ofereix cada estiu en aquesta població de l'Alt Empordà una atractiva proposta de blues, jazz, gospel, boogie i altres estils afins. Més concentrada a programar amb criteri actuacions interessants per a persones fascinades per aquests llenguatges musicals que no pas a competir amb altres festivals del litoral empordanès molt menys coherents, l'organització de Blues a Roses ha tancat la dissetena edició amb la satisfacció d'haver seduït de nou un públic entusiasta.

Un dels recitals més esperats d'aquesta edició és el que Pi de la Serra va oferir dissabte al Club-Teatre Municipal sota el títol Quicol·labora. Amb les remarcables complicitats d'Amadeu Casas a les guitarres i Joan Pau Cumellas a les harmòniques, revisa en clau de blues en aquest espectacle cançons que no interpretava des de feia bastants anys (com Jo sóc Francesc Pi de la Serra, Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, La meva estrella, Cançó en i, Blasfemari i Fernanda) i peces que no ha abandonat mai, com L'home del carrer, La cultura i Passejant per Barcelona. Blues vibrant i bones cançons introduïdes amb comentaris sucosos, com el que li va servir per recordar que una vegada va haver d'anar a declarar davant el jutge per una demanda d'un capellà de Sant Pere de Ribes que l'acusava de faltar a l'honor de símbols catòlics sagrats a Blasfemari. Escoltant Pi de la Serra es confirma la impressió que sovint les cançons amb més força són les que s'han d'anar a trobar molt lluny dels grans aparadors musicals.