Hi ha un espai que sempre resulta revelador: el lloc de creació. En el cinema, el lloc de creació sol tenir més a veure amb aquell magnífic tren elèctric del qual va parlar Orson Welles el primer cop que va visitar uns estudis que amb un espai d'intimitat. Cesc Gay sembla obsessionat darrerament a recordar-nos que darrere les ficcions que travessen el seu cinema hi ha sempre uns creadors que les fan possible, uns mecanismes que articulen els diàlegs i un espai d'enganys que ens recorda que entre la realitat i la ficció hi ha sempre una barrera. V.O.S. vol ser presentada com un exercici de revelació de la quarta paret, de desmitificació de la ficció a partir de l'acte de mostrar els seus mecanismes. Així, al començament del film veiem una parella que explica a una altra, des de l'interior d'un cotxe, que han teixit una curiosa aposta per dur a terme un embaràs del qual naixerà un fill, malgrat que tots dos no es consideren parella. Tot sembla natural. El cotxe circula, la parella s'explica i els seus companys mostren la sorpresa per la rocambolesca situació. Cesc Gay no triga a obrir l'enquadrament i a mostrar-nos que el paisatge real havia estat creat per un croma, que el cotxe estava parat i que de fet la parella estava parlant des de l'interior d'un estudi, davant d'unes càmeres i d'uns tècnics. És com si la comèdia romàntica volgués aliar-se amb el teatre de Bertolt Brecht, per oferir una peça de cambra deconstruïda.

Amb tot, però, les coses no són tan simples. A V.O.S. hi ha, com és d'esperar, interrupcions brusques, sorpreses que ens porten de la ficció a l'espai de la creació, interludis brechtians i mirades a la càmera per part dels personatges. Tots aquests elements, però, no impedeixen mai que la comèdia perdi la linealitat, fins al punt que el relat deconstruït ho és menys del que sembla. Un cop han estat presentades breument les regles del joc, la comèdia sentimental de ficció no para d'avançar. La relació entre els quatre personatges comença a dibuixar un hipotètic intercanvi de parelles i l'embolic pren les arrels d'un clar model costumista, que la pel·lícula no nega, ni ridiculitza, ni tan sols proposa un distanciament. La ficció sembla homogènia i el lloc amb els espais de creació acaba transformant-se en la posada en escena d'un nou decorat. Els personatges tant poden discutir davant les càmeres com travessar el plató de rodatge sense que hi hagi una interrupció clara en el seu comportament. El mecanisme final posa en relleu que en l'operació V.O.S. hi ha hagut un excés de timidesa, s'ha trobat una fórmula provinent d'un text teatral però no s'ha volgut radicalitzar gaire per por de perdre una part important del públic substancial. Al final de l'operació, s'imposa la comèdia i la resta no deixa de ser més que una anècdota, un simple signe de distinció.