«Tapar el passat no és reconciliar»

–«L'argument ve d'un llibre de 1992 titulat Cultura nacional en una societat dividida. Volia reconsiderar completament la idea de Catalunya com a comunitat diferenciada dins d'Espanya.»

–«Vaig observar que al segle XIX els primers que parlen d'això no ho fan contra Espanya sinó per definir una idea del que volien que fos la societat catalana, basada en valors de tradició, en el catolicisme, amb una visió molt arcaïtzant de la llengua, etc. De tot això se'n va dir Renaixença. El problema és que la Renaixença de Milà i Fontanals, de meitat del XIX, és redefinida pel catalanisme de principis del segle XX com a l'avantsala del que vindrà després, tergiversant el que era l'element motriu central: que s'havia constituït per definir la societat catalana, no per definir el seu conflicte amb Espanya, que no sentien de la mateixa manera que el sentirà la generació de Prat de la Riba. És clar, quan descabdelles això surten moltes coses.»

–«Una preocupació per mirar dins de la societat catalana. És el moment de la industrialització massiva. Barcelona és una ciutat molt conflictiva. Encara hi ha carlisme i la gent viu una sensació d'ofec absolut. Han de dirigir la societat catalana però tenen enormes dificultats per fer-ho. La idea surt d'aquesta preocupació. El nacionalisme posterior recupera la Renaixença com a herència cultural, però ho distorsiona tot fent una interpretació nacionalista del que era una altra cosa.»

–«Quan vaig publicar-ho pensava que em caurien un munt de garrotades, perquè contradiu idees molt profundes incorporades a la societat catalana. Però no se'n va dir ni una paraula. Silenci sepulcral.»

–«Sí, però no hi ha una recepta política sinó de sanejament mental, de tornar a mirar el país i a nosaltres mateixos.»

–«Aquest discurs l'espremeran com si fos una llimona fins que no en quedi res, igual que fa Espanya en el bicentenari d'Amèrica Llatina. Les administracions no poden resistir aquesta temptació d'escombrar cap a casa. Les idees remeten sempre necessàriament a consideracions del passat, la qual cosa no vol dir que no es facin des de les preocupacions del present. S'han de restablir totes les dimensions del passat, ens agradin o no, sense refer-lo a la mida de les preocupacions actuals, perquè hi encaixin, sinó tot al contrari: les nostres preocupacions actuals han d'estar fonamentades en un discurs lliure sobre el passat.»

–«Sí, encara. Però no em preocupen els partits sinó la projecció d'idees maldestres i simplificades que els partits fan servir sovint en benefici propi, en general, nacionalistes i no nacionalistes. Em preocupa l'impacte que això té sobre la societat, que té uns instruments limitats per defensar-se. Però hi ha una ciutadania responsable, que està disposada a pensar sense complexos.»

–«Aquesta qüestió és fonamental. Un dels mites més permanents dels catalans és veure's com a moderns: la modernitat és igual a cosa positiva, igual a nacionalisme, i el nacionalisme fa cultura. L'altra part d'aquesta equació és que els espanyols no han tingut això. I aquesta imatge s'incorpora a la pròpia identitat. Però modernitat no és sinònim de perfecció. Ni de modernitat catalana n'hi havia tanta, ni l'endarreriment espanyol era tan gran. Barcelona només va estar per damunt de Madrid un cop a la història, als anys 30, quan l'àrea industrial arriba al seu zenit.»

–«És contra Catalunya, però també contra Còrdova i Sevilla, per exemple. Totes les capitals s'han construït així. París s'ha construït a cop de talonari. Hi ha un problema superposat molt complex, un problema d'identitat i de conflicte regional. Els catalans tenim aquesta doble identitat contínuament, el que passa és que moltes vegades no en som conscients. Tot el món ens veu com si fóssim una regió, però a més tenim una identitat amb connotacions nacionals.»

–«S'ha fet el pitjor que es podia fer: instrumentalitzar el passat amb objectius del present, que amputen el passat de la seva significació completa i no aconsegueixen l'objectiu màxim: que la recuperació del passat en tota la seva cruesa hauria de poder reconciliar la gent. Tota una generació de col·legues historiadors s'han oblidat del que era el franquisme. No saben què significa viure en una societat en què hi ha uns que estan disposats a maltractar i excloure els altres de la manera més brutal. I s'han oblidat que vivim en un règim democràtic, que té totes les insuficiències del món excepte una: que permet que la gent discrepi. Tot l'espectre polític se sent frustrat. La democràcia necessita un fonament moral i aquest és el de la reconciliació, i això no té res a veure amb tapar coses del passat. La divisió no porta a res positiu. Però ens hem de reconciliar per poder mantenir les nostres diferències ideològiques.»