Festa interrompuda a Camprodon

L'espai era preciós, l'Orquestra Simfònica de RTVE sonava molt bé tocant fragments de l'òpera Merlín d'Isaac Albéniz, el baríton Joan Martín-Royo i la soprano Marta Mathéu ja hi intervenien quan una pluja fina va desencadenar la fugida dels músics protegint el seu instrument. Dubtes. Calia esperar el pas del cap de núvol o la confirmació de la pluja. Un quart d'hora, vint minuts i va semblar que parava. La funció es va reprendre amb una colpidora interpretació, per la Cobla Sant Jordi, d'una bellíssima sardana, Camprodon, de Joan Manén. El guitarrista Carles Trepat primfilava els accents del Caprici català, també d'Albéniz. Va seguir una magnífica interpretació d'una dansa de La vida breve de Falla a càrrec de l'orquestra. Josep Colom, potser amb el piano excessivament amplificat, no va poder lluir tots els matisos de la Puerta del vino de Debussy ni de la Cuba d'Albéniz, amb un Granada intercalat, a la guitarra, de Carles Trepat. En homenatge al riu Ter, que circulava amb remor compatible als peus de músics i públic, una altra obra també coetània del compositor homenatjat, el Viatge pel Rhin del Crepuscle dels déus de Richard Wagner. Abans d'acabar la peça, la pluja va tornar més intensa i va marcar el final de la festa. Resta l'esperança de veure tota la producció al Liceu aquesta tardor, en una promesa de l'alcalde, Esteve Pujol, que en cap moment, malgrat els elements adversos, va perdre la serenitat.

Camprodon projectava la commemoració dels cent anys de la mort del seu fill il·lustre de manera més destacada que no pas els homenatges que les institucions musicals han fet fins ara. El condicionament de l'espai, que bàsicament era la projecció d'un audiovisual al forat del Pont, cobert amb una pantalla; la situació de l'orquestra en el marge urbà del talús al riu i el públic repartit a les dues bandes en unes grades sòlidament muntades i la bona il·luminació i una sonorització, en general, ben aconseguida, prometien que el tast dels minuts que vam poder gaudir s'hauria pogut allargar amb tota solvència fins a la fi del espectacle. No es van poder interpretar obres d'Offenbach, Vives, Granados, Pedrell, Morera, Bizet, Ravel i novament Albéniz. El criteri artístic de l'acte elaborat pel director del festival, Jordi Berdala, el director musical Josep Pons i l'autor dels continguts musicals i argumentals, Jorge de Persia, es basava en la presentació de la música d'Albéniz contextualitzada. També es presentaven els diversos caires d'un compositor ben nostre, que si bé va néixer potser accidentalment a Catalunya, no se'n va desvincular mai i molta part de la seva correspondència, malgrat la carrera internacional que va fer, és en la nostra llengua. Accentuar els elements de catalanitat d'Albéniz ha de ser una tasca important i permanent dels nostres governants. Els estats reconeguts ho fan sense cap complex.

Vam poder veure l'Albéniz autor operístic –aspecte que s'ha recuperat en la darrera dècada–, que va fer la seva obra principal sobre textos en anglès; mostres del seu pianisme ibèric de les suites Ibèria i Espanyola; la gratificant adaptació de la seva música per a guitarra, i la, inicialment sarsuela, Pepita Jiménez. Faltava la seva activitat plurilingüe com a liederista, el dia 22, però, en el Festival de Camprodon, a l'església, es podran sentir en la veu d'Ana Häsler.

L'audiovisual anava seguint les diferents músiques i la vida del compositor, evocada com un viatge a Kanbo, on va morir. Tot estava molt ben integrat i havia aixecat una gran expectativa amb les 1.600 localitats ocupades. No hi va faltar el president de la Generalitat ni la vicepresidenta del Parlament i també i hi van assistir el cardenal Martínez Sistachs, molt vinculat al poble i que en les seves vacances d'estiu exercia com a vicari voluntari per ajudar al rector de la parròquia.

Tant esforç mereixia més sort. Sembla que el Camprodon tradicional d'un ruixadet cada dia va voler fer acte de presència. Va triar malament l'hora, si hagués plogut al migdia no hi hauria hagut cap problema. En comentar al cardenal que potser hi faltava la presència del conseller Baltasar, que aconseguia coses invocant la Moreneta, em va puntualitzar que el conseller pregava, com ell mateix havia fet, perquè en un moment determinat plogués, no pas perquè no ho fes...