«La piel quemada» torna als cinemes fent valer la seva imperiosa actualitat
El film de Josep M. Forn, del 1967, feia confluir el fenomen de la immigració amb el del «boom» turístic a la Costa Brava
La pell cremada d'un paleta de Guadix (Granada) incapaç de trobar feina a Andalusia però al qual, a Lloret de Mar, la creixent construcció d'infraestructures turístiques li permet guanyar-se les garrofes, i la pell cremada d'una turista belga amb ganes de bronzejar-se a les platges de la Costa Brava conflueixen en l'argument d'una obra referencial del cinema català, considerada la primera pel·lícula neorealista del país i que, pels debats que plantejava, es manté, quaranta-dos anys després d'haver-se estrenat, en plena actualitat. «La piel quemada està cada vegada més viva», assegurava Forn, cineasta de 81 anys amb una trajectòria que acumula, ja sigui com a director, productor i guionista, un total de 250 pel·lícules, entre les quals Companys, procés a Catalunya (1979) i El coronel Macià (2006). «Cada mes hi ha algú, des d'una televisió alemanya fins a una universitat mexicana, que demana poder-la projectar. Hi ha un determinat tipus d'espectador al qual aquest film li va tocar la fibra.» Demà, la cinta es reestrenarà als cinemes Alexandra de Barcelona i, posteriorment, viatjarà per deu sales catalanes més, en municipis que encara no s'han concretat.
La piel quemada es va estrenar el 28 de novembre del 1967 a Barcelona i, durant cinc anys, va mantenir-se en sales de cinema de tot l'Estat, amb una recaptació de nou milions de les antigues pessetes, quasi el triple del que havia costat la producció. El realisme amb què Forn abordava un dia de les vides de José, peó de la construcció, i de la seva família, de viatge de trenta hores en tren per reunir-se amb ell a Catalunya, contrastava amb la «falsa realitat –afirmava Forn– que exhibia el cinema de l'època».
«Els altres catalans»
La nova situació del personatge de José –marcada per les particularitats de les seves condicions laborals i el contacte amb la llengua catalana, que apareixia, tot i la censura, en uns quants diàlegs– feien de La piel quemada un retrat del fenomen de la immigració amb certa sintonia amb el que Paco Candel –a qui La piel quemada va «entusiasmar»– havia formulat, tres anys abans, en el llibre Els altres catalans. La pel·lícula de Forn, però, no posava únicament un tema de debat damunt la taula, sinó que en formulava d'altres: la precarietat laboral dels treballadors de la construcció en infraestructures turístiques (en el cas del film, les de Lloret de Mar), els motius de fons per culpa dels quals aquests treballadors havien de marxar d'Andalusia (on, curiosament, el film no va tenir tan bona rebuda com en la resta de l'Estat) i la mentalitat molt més oberta en matèria sexual de les turistes estrangeres, a les quals Forn, amenaçat per la censura, va haver de filmar amb una gran perícia.
El valencià Antonio Iranzo («un tipus dur de la mena de Lee Marvin, que es va enamorar del seu personatge»), la càntabra Marta May (una actriu que va contraure matrimoni amb el director i que, a La piel quemada, feia el paper de Juana, dona de José) i Silvia Solar (una ex-Miss França, en el paper de dona estrangera) encapçalaven l'elenc.
«Hi ha un públic que no ha tingut encara l'oportunitat de veure La piel quemada», assenyalava ahir Lluís Valentí, de Versus, distribuïdora actual de la pel·lícula. «Aquests treballadors que arribaven d'Andalusia i Extremadura ara arriben del nord d'Àfrica», exposava Ramon Colom, dels cinemes Alexandra.
La reposició té el suport de l'Acadèmia del Cinema Català, de la qual Forn és membre fundador i que, en un futur pròxim, emprendrà la recuperació d'altres pel·lícules seminals de la cinematografia catalana.