Perpinyà dóna alè al fotoperiodisme
El festival internacional Visa pour l'Image s'inaugura avui amb els trenta millors reportatges de l'any
«Avui en dia, els fotògrafs no s'estan més de tres dies en un lloc per fer un reportatge. El resultat és que aconsegueixen deu fotos decents, que són suficients per omplir de quatre a sis pàgines d'una revista, però insuficients per a una exposició d'unes quaranta tirades. Els reportatges in situ els financen més sovint les ONG que no la premsa...» Jean-François Leroy fa temps que s'adona del problema, però ara ha arribat a uns nivells realment alarmants: «Mai havia vist una producció tan pobra com la d'aquest any.» El problema, segons diu, és de la premsa, no pas dels fotògrafs: «Se senten impotents. Es moren de ganes de marxar, de trobar finançament per crear històries i poder documentar i dur a terme els seus reportatges.» Però la realitat és que els diaris cada cop envien menys fotògrafs al lloc de la notícia. És la fi d'una era i, com quasi tots els finals, té un gust amarg: avui regna el preu mínim i l'homogeneïtzació de la informació. És la fi d'una era i també del Visa pour l'Image? No, però... «El festival no es pot convertir en el cementiri dels elefants vells. Fa deu anys, descartàvem 300 reportatges que estaven molt bé però que no tenien espai. Avui això ja no ens passa.» Dels 4.000 reportatges que Leroy rep durant l'any, 3.000 són «indignes» en l'aspecte fotogràfic, periodístic, de direcció i d'investigació. La selecció de fotos s'ha radicalitzat –«no et pots ni imaginar la quantitat de reportatges que rebo sobre transsexuals a Tailàndia, Cuba i altres llocs, on ningú veu res, ningú s'adona de res»–, i d'aquesta manera, només d'aquesta manera, Leroy ha pogut conservar la força del festival: l'exigència i el descobriment.
El 21è Visa pour l'Image és, doncs, i segons el seu director, un autèntic oasi en el desert. Un oasi, però, d'èxit: «La gent encara s'interessa per la història del món, malgrat que els grans mitjans de comunicació dediquen cada cop menys esforç a mostrar-la, en favor d'una actualitat més superficial i frívola.»
El festival d'aquest any tornarà a mostrar «el món tal com és» a través de les seves exposicions i projeccions. Les exposicions, una trentena i d'entrada gratuïta, s'instal·len, com és segell del festival, en edificis i espais singulars de la ciutat nord-catalana. Com a plats potents, Leroy destaca l'exposició del jove fotoperiodista italià Massimo Berruti (guanyador del premi del Jove Reporter de la Vila de Perpinyà 2009) sobre les protestes dels jutges del Pakistan, i l'exposició de David Burnett sobre la caiguda del xa de l'Iran i el retorn de l'aiatol·là Khomeini a Teheran el 1979.
L'islam i els seus conflictes interns i externs són l'eix temàtic de molts altres reportatges. També es dóna veu a la violència persistent a Guatemala. A la guerra entre càrtels a Mèxic. A la Xina trastocada. A Somàlia, país abandonat per tothom. Guantánamo i Bush. L'Amèrica profunda. L'epopeia de Barack Obama. Però també hi ha espai per a un homenatge a la reportera de guerra Françoise Demulder, exmodel de passarel·la que va debutar en la guerra del Vietnam i va morir l'any passat. I, evidentment, hi haurà una pila d'imatges de Stanley Greene, tot un clàssic del festival.
Per clàssic, i com a complement perfecte de les exposicions, les vetllades fotogràfiques que se celebraran del 31 d'agost al 5 de setembre al recinte del Campo Santo. Les vetllades del festival presenten els esdeveniments més destacats de l'últim any (de setembre a setembre). Les projeccions comencen amb una cronologia que repassa dos mesos d'actualitat i seguidament es desenvolupen diferents temes: el Congo, la franja de Gaza, Geòrgia, el Pakistan, l'Afganistan, Zimbabwe, la violència a l'Amèrica Llatina i també el centenari del naixement del jazz i el quarantè aniversari del primer pas de l'home a la Lluna.
Visa pour l'Image també són reconeixements: els cobejats Visa d'Or (de les categories Premsa Diària, Magazín i News), que es lliuraran entre el 3 i el 5 de setembre. A més, aquest any, per primer cop, s'ha creat el primer premi Webdocumental, en col·laboració amb la cadena de televisió France 24 i la ràdio RF1, amb el repte de recompensar projectes que utilitzen les eines multimèdia que ofereix internet.