El Fitag tanca avui amb actuacions de quatre grups catalans i un d'australià

En la jornada de dijous es van poder veure les dues cares de la moneda. A La Planeta, el Kutaisi Youth Theatre de Geòrgia va presentar Dom Joan, una funció que no va cobrir els mínims exigibles perquè es considerés teatre el que es va veure a l'escenari, per molt amateur que sigui, i que convida a la reflexió sobre el criteri artístic de la programació del festival. O això o el grup georgià va marcar un gol en enviar per a la seva selecció un vídeo d'una altra cosa.

L'altra cara de la moneda va ser a La Mercè, on els joves de l'acadèmia holandesa Artez van presentar una esplèndida posada en escena de The crucible (1953), una història escrita per Arthur Miller que, aprofitant els judicis a les bruixes de Salem (Massachusetts, 1692), va fer una al·legoria sobre la caça de bruixes de McCarthy dels anys cinquanta. L'espectacle és l'exemple de tot allò que hauria d'ensenyar una acadèmia o escola teatral. La posada en escena és austera, només un espai buit envoltat de públic –dijous en nombre considerable–, alguns instruments de percussió improvisats i llums imitant petites flames repartits pel perímetre. Els intèrprets vestien samarretes amb el nom del seu personatge i fets o trets característics que identificaven l'essència: Mary (Parris m'ha vist despullada), Abby (jo ballo), Elisabeth Proctor (mestressa de casa desesperada) o John Proctor (que es foti Parris). Tots els intèrprets havien construït el seu personatge amb cura, havien treballat el cos per fer-ho, havien incorporat el text (en anglès), que fluïa, tots projectaven la veu i tots van fer una despesa física espectacular, ja que una de les característiques més destacades del muntatge és que el contacte físic entre personatges és constant, remarcant els tipus de relacions que s'estableixen entre ells, si cal, barallant-se literalment. Va destacar la feina d'una Abby deliciosament maquiavèl·lica i fascinant, un Proctor poderós en la desgràcia, un Parris roí i menyspreable i un Thomas Putnam ple de mesquinesa i cobdícia, i amb una gran veu. Però el més fascinant de tot va ser el conjunt, que va lluir amb tota la seva potència en la segona part de la peça, el judici, en què el jutge Hathorne es comportava com el goril·la líder de la manada que atemoreix els uns i els altres, mentre aquests estableixen lluites intestines i s'acusen els uns als altres per mirar de salvar la pell. Un espectacle deliciós que va ser interromput per algunes irrespectuoses desercions, fins que el director en va tenir la pipa plena, va aturar l'obra i va demanar que tothom que hagués de sortir de la sala ho fes en aquell moment. Es van quedar els que sabien què havien anat a veure. Malgrat això, els actors van continuar fent un treball admirable que els membres d'algunes escoles gironines amb aura mística, que també han posat aquest text en escena, haurien d'haver presenciat des de la primera fila. Una autèntica lliçó, amb una direcció exquisida.

La jornada d'avui del Fitag, la darrera del festival, començarà a les dotze del migdia al Pati de les Magnòlies, amb The colour play, dels australians Lieder Theatre. La Bambolina d'Anglès presenta Variació sobre el tema del baró rampant, a La Planeta (18 h); Gespa porta Els llavis closos al Teatre Municipal de Girona (19.30 h); els lleidatans La Inestable faran Hamletpro al Pati de la Casa de Cultura (22 h), i Els Pirates de Barcelona posaran en escena Teatre de carrer, a La Mercè (22.30 h).