Imatges sofisticades d'un amor extrem i previsible

Hi ha una visió del mercat central de Tòquio dins de Mapa dels sons de Tòquio que invalida tota possible comparació entre la pel·lícula d'Isabel Coixet i Lost in translation de Sofia Coppola. Allò que interessa a la directora catalana no és la mirada perduda de l'estrangeria dins d'una ciutat hipermoderna, sinó més aviat una imatge més concreta de la ciutat com a lloc de fascinació en la qual es pugui reflectir ràpidament tot el seu món. En els primers moments, el Tòquio que s'hi vol filtrar vol ser un Tòquio més realista: el relat sobre la doble vida de la protagonista és explicat per un vell que intenta captar la simfonia de sons de la ciutat. A mesura, però, que la pel·lícula avança, el personatge perd força, es dilueix i el punt de vista que s'havia establert deixa de tenir sentit. Mentre tot això passa, l'estilització acaba guanyant la partida i les imatges esdevenen el resultat d'una visió que cada cop vol ser més publicitària.

Com sol ser habitual en el cinema de la directora catalana, totes les imatges de l'interior de la pel·lícula sempre remeten a unes altres imatges, els gestos dels personatges ens traslladen cap a d'altres gestos i, per damunt d'un món concret, s'hi instal·la un altre de més petit, que és el dels gustos, dèries i aficions de la cineasta. Des d'aquesta perspectiva, la pel·lícula acaba essent programàtica d'allò que podríem definir com l'estil Coixet, un estil que parteix del desig evident de trobar una clara correspondència entre el que a ella veritablement li agrada –en aquest cas, la literatura de Murakami o el cinema de Wong Kar Wai– i la pel·lícula final com a resultat de tot això. En els moments finals de Mapa dels sons de Tòquio, totes les imatges realistes que donaven vida al mercat de Tòquio es difuminen i són substituïdes per un vagó on els amants es refugien per realitzar el seu ritual. Les imatges es tornen més sofisticades per acabar assemblant-se a les de 2046 de Wong Kar Wai, i aquest fet provoca que la pel·lícula es dilueixi en un seguit de citacions que enlluernen visualment, però que en més d'un cas resulten previsibles, com ara la utilització d'una cançó trista d'Antony and the Johnsons per dir-nos que el drama arriba a la seva fi i que el final vol ser carregat de nostàlgia.

El petit món d'ambició cosmopolita que integra el cinema d'Isabel Coixet té un altre problema, del qual fàcilment es ressent Mapa dels sons de Tòquio: la impossibilitat de trobar l'ambigüitat de les situacions. Els personatges que poblen la pel·lícula són sempre unidimensionals: éssers atrapats per la passió que des del primer moment en què s'abracen ja anuncien que la relació camina cap a la tragèdia. En la composició dels caràcters no hi ha fractures, però tampoc no hi ha cap reflex de la mediocritat humana. Tot ho han de dur al límit, perquè volen ser personatges més propis d'un univers romàntic que d'un univers profà. Aquest fet fa que els mecanismes de guió resultin més d'una vegada massa evidents i que les trobades siguin forçades.

És evident que Isabel Coixet és una bona cineasta que s'ha guanyat a pols el camí cap al reconeixement internacional, però és llàstima que les seves pel·lícules no tinguin més volada i es quedin sempre en un terreny massa previsible.