Dos bromistes divertint-se a Sant Sebastià
Brad Pitt diu que el plató de Tarantino és una església on el director és Déu
Hi ha molt de cinema a Malditos bastardos, esmentant el títol amb el qual, des d'ahir, s'exhibeix a l'Estat espanyol aquesta pel·lícula que pràcticament és imprescindible veure en versió original: pel que fa als accents (com ara el meridional de Tennessee, d'on és originari el cineasta, que caracteritza el soldat interpretat per Brad Pitt) i sobretot perquè Tarantino, en la seva ficció ambientada a la França ocupada pels nazis que va ser presentada al món fa uns mesos a la secció oficial del festival de Canes, juga amb diverses llengües justificant, amb intencionada ironia, cada canvi per burlar-se de la tendència del cinema nord-americà de fer parlar tothom en anglès. Hi ha molt de cinema pel que fa al talent exhibit pel cineasta en una pel·lícula bèl·lica pràcticament sense acció, i amb escassa violència explícita, que manté l'atenció i la tensió de l'espectador a través dels diàlegs en llarguíssimes seqüències rodades en espais tancats. També hi ha molt de cinema perquè, com és habitual, Tarantino, amb la seva capacitat fagocitadora del cine més divers, barreja a la seva manera referències al western, als films d'espionatge, a les pel·lícules de propaganda nazis i, entre altres, fins i tot al pèplum. Però sobretot perquè ha construït una ficció en què el cinema destrueix el Tercer Reich, amb els seus principals culpables, en incendiar-se una sala d'exhibició a París. A més a més, a Tarantino li encanta parlar de cinema. Ahir, però, a la roda de premsa celebrada a Sant Sebastià pràcticament ningú no li va preguntar sobre cinema, però, per exemple, li van parlar d'una fotografia del rodatge de Inglourious Basterds en què el cineasta sembla que mostra un consolador enorme. En relació amb el personatge de la noia jueva que planifica la destrucció de la cúpula del Tercer Reich al seu cinema, algú li va fer una pregunta relativa al seu interès pels personatges femenins forts. Però, en un ambient que no li exigia cap esforç, es va limitar a comentar: «És cert, m'agraden les dones fortes. També els homes forts. No sabria com explicar-ho.»
Pel que fa a Brad Pitt, sobretot va fer un elogi de Tarantino, un dels cineastes que, segons va apuntar, exemplifiquen la sort que ha tingut l'actor en els últims anys de poder treballar en pel·lícules que l'interessen i que parteixen de guions esplèndids que li defineixen exactament el seu personatge i fan que no desitgi canviar ni una paraula dels diàlegs. L'actor també va esmentar els Coen, amb els quals va fer Quemar después de leer, i se suposa que també devia pensar en David Fincher, que va dirigir-lo a El curioso caso de Benjamin Button. Respecte de Tarantino, però, va anar més lluny: «Converteix el plató en una església i ell és Déu.» Sobre si –malgrat que semblava que mantenien una relació excel·lent– va tenir diferències amb el cineasta durant el rodatge, va contestar a qui ho va plantejar: «Si les haguéssim tingut, tampoc t'ho explicaríem a tu.» Brad Pitt va concentrar multitud d'admiradors i admiradores a la sortida del Kursaal (dins les dependències del qual es va celebrar la roda de premsa) que van seguir-lo fins al teatre Victòria Eugenia, on la projecció d'Inglourious Basterds va convertir-se en una mena d'inauguració alternativa a l'oficial en què va projectar-se Chloe, d'Atom Egoyan. El film de Tarantino va obrir la secció Zabaltegi-Perles d'Altres Festivals, una excusa per promoure mediàticament el de Sant Sebastià i, en la seva estrena a l'Estat espanyol, per fer publicitat de la producció que ha de salvar de la ruïna la companyia Wernstein.
Egoyan, en crisi, obre la secció oficial
Inspirant-se en el film francès Nathalie, en què Anne Fontaine va dirigir Emmanuelle Béart i Fanny Ardant, Atom Egoyan explora pràcticament tots els hipotètics «fantasmes» d'una dona (preferentment burgesa) de mitjana edat a Chloe a través del personatge d'una ginecòloga interpretada per Julianne Moore: la consciència de fer-se gran i la sensació de tornar-se invisible; el desgast de la relació de parella, la pèrdua de la passió i la por de la infidelitat de l'home; el distanciament amb els fills; la temptació de la fantasia i la descoberta sexual, compresa l'experiència lèsbica. Chloe és el nom del personatge d'una jove prostituta (Amanda Seyfried) a la qual la dona contracta per posar a prova el seu marit (Liam Neeson), del qual sospita que li és infidel. Des del primer moment s'estableix una ambigua relació entre les dones que s'intensifica a mesura que, en un singular exercici de seducció, la jove li relata a la dona les hipotètiques trobades sexuals amb el marit. Però Egoyan desaprofita aquest aspecte optant, en canvi, per recargolar la història fins a vorejar la truculència en decantar-se cap a la deriva psicòtica d'un personatge.