Fernando Trueba torna amb incertesa a la ficció amb «El baile de la Victoria»
François Ozon vindica la paternitat homosexual amb «Le refuge», presentada a concurs a Sant Sebastià
Situada al Xile que, sota el control dels militars, iniciava el procés de recuperació de les formes de la democràcia i amnistiava els presoners sense delictes de sang, El baile de la Victoria fa que es trobin els destins d'un hàbil lladre de bancs interpretat per l'argentí Ricardo Darín, un jove d'una humil família que ha passat dos anys a la presó per un petit delicte, i una ballarina que ha quedat muda a causa del trauma d'haver vist com la policia de la dictadura de Pinochet segrestava els seus pares i els feia desaparèixer. Els dos primers surten de la presó en beneficiar-se de l'amnistia, un fet que devia produir-se entre les darreries dels vuitanta i el principi dels noranta; però, curiosament, com que no s'hi fa constar cap el·lipsi temporal, el film mostra a través de la televisió imatges en què, a finals dels noranta, Pinochet torna a Xile i camina sense ajuda de cap tipus després que, en el judici a Londres per decidir sobre la seva extradició o no a l'Estat espanyol demanada pel jutge Garzón, els seus advocats al·leguessin la hipotètica malaltia del vell (no per això menys criminal) dictador.
Hi ha qui em va dir que, malgrat que l'observació era certa en relació amb la incertesa pel que fa al moment de datació d'una història que obvia la tensió fonamental entre memòria i oblit que va produir-se a la societat xilena, poc importava això en una pel·lícula que naufraga en diversos sentits. On s'ha perdut la capacitat narrativa de Fernando Trueba? El baile de la Victoria es perd en voler abastar diversos gèneres sense aconseguir ni ser creïble ni en el drama ni en els moments de comèdia ni en els apunts de cinema polític sense gaire compromís. Encara és pitjor quan la pel·lícula vol ser poeticosimbòlica.
Poc després que, ahir al matí a Sant Sebastià, Fernando Trueba protagonitzés la roda de premsa a propòsit d'El baile de la Victoria, Maribel Verdú, una de les actrius emblemàtiques del cinema del director madrileny, recollia a l'hotel María Cristina el Premio Nacional de Cinematografía de mans d'Ángeles González-Sinde, guionista cinematogràfica i actualment ministra de Cultura, després d'haver presidit l'Acadèmia del cinema espanyol. En l'acte hi va ser present Ignasi Guardans, director de l'ICCA, que té revoltada una àmplia part del món cinematogràfic de l'Estat espanyol amb una ordre que pretén limitar les subvencions destinant-les preferentment a les produccions més costoses i, per això mateix, amb vocació més comercial.
La tensió amb Guardans es va fer perceptible com a símptoma d'un nou divorci entre l'administració espanyola i un sector rellevant de la cinematogràfica de l'Estat. Això, mentre que, d'altra banda, un cop presentat públicament el nou film de Fernando Trueba, després de la projecció pseudoprivada entre una part dels membres de l'acadèmia espanyola de cinema que va dur a decidir que El baile de la Victoria formaria part de la terna (les altres dues pel·lícules són Mapa dels sons de Tòquio, de Coixet, i Gordos, de Daniel Sánchez Arévalo) d'aspirants a precandidates a l'Oscar al millor film de parla no-anglesa, és possible constatar novament que les aigües del cinema espanyol baixen tèrboles d'amiguisme.
Com que no hi ha un Garci, ara hi ha un Fernando Trueba. O potser és que, més enllà de l'amiguisme o de les possibles influències, els membres de l'acadèmia espanyola de cinema tenen una visió rància que els arrapa a unes formes que no tenen res a veure amb els aires del present cinematogràfic. Dic això perquè El baile de la Victòria potser voldria emparar-se en els referents clàssics que agraden tant a Fernando Trueba, però –malauradament– és un exemple d'un cinema desorientat sota la influència de la narrativa d'Antonio Skármeta.
El baile de la Victoria va presentar-se ahir en la secció oficial del festival, però fora de concurs. A competició va projectar-se Le refuge, el nou film de François Ozon, el director de 8 femmes, que també és l'autor de Le temps qui reste i de Ricky –que s'estrenarà pròximament a l'Estat espanyol–, films en els quals –ja sigui de manera principal o secundària– aborda el tema de la concepció dels fills i de la paternitat des d'una perspectiva que pot considerar-se homosexual. En aquest cas, una dona heroïnòmana, un cop mort el seu company de sobredosi, decideix continuar amb el seu embaràs.
El destí de la criatura, però, és que se'n faci càrrec el germà homosexual del mort. És un noi sensible que sembla més apte per ser pare que no pas la seva mare castradora i que l'heroïnòmana embarassada, capaç d'abandonar el seu fill. Per això podria considerar-se que Ozon té alguna cosa d'homosexual misogin.
El reclam de les «perles»
El festival de Sant Sebastià va inventar-se fa anys l'apartat Perles d'altres festivals. Tenint present que la venda d'entrades és un recurs important per al finançament i la projecció social del festival, és una manera d'assegurar-se la presència de films amb atractiu per al públic que també aprofiten Sant Sebastià com a promoció. En aquesta edició, després d'Inglorious bastards, s'hi ha projectat el nou film de Woody Allen (Whatever works, que es distribuirà a l'Estat amb el títol Si la cosa funciona) i amb el qual, en plena forma, el cineasta torna a Manhattan abans de reprendre la seva aventura europea. I una pel·lícula màgica amb la singularitat d'haver estat codirigida per un cineasta japonès, Nobuhiro Suwa, i un actor francès, Hypolitte Girardot: Yuki et Nina, en què una nena, ran que se separin el seu pare francès i la seva mare japonesa, ha de preparar-se per abandonar París i viure a Tòquio.