Ian McKellen rep el premi Donostia de mans de l'actor català Josep Maria Pou
Ian McKellen va arribar dimarts a Sant Sebastià i, a la mateixa nit, va assistir a la projecció de gala de Màscares, la pel·lícula de Riambau i Cabeza en què Josep Maria Pou explica alguns aspectes del seu mètode interpretatiu. En la roda de premsa celebrada ahir a propòsit de la concessió del premi Donostia al conjunt d'una carrera, McKellen, que precisament va rebre'l a la nit de mans de l'actor català, va comentar que s'havia reconegut en algunes coses que explica Pou en el film, com ara el fet que la interpretació és un treball dur que s'hi fa cada cop més a mesura que l'actor envelleix. També va dir que veient Màscares havia tornat a experimentar un plaer que només es pot sentir formant part del públic d'una sala: «Sentia que la gent escoltava, que reia, que s'emocionava i que, al final, aplaudia. Això no ho pots experimentar a casa teva veient sol una pel·lícula en DVD.»
Essent un dels grans actors anglesos de la seva generació, i per això mateix un molt reconegut intèrpret de Shakespeare, Ian McKellen ha adquirit fama en els últims anys encarnant el mag Gandalf en la versió cinematogràfica d'El senyor dels anells. En tot cas, no ho lamenta: «Gandalf pertany a un clàssic de la literatura anglesa i, a més, és un mag que intenta fer el bé. En sóc un fan». McKellen considera que, bàsicament, hi ha dos tipus d'actors: «Els uns, potser per una qüestió d'autoconfiança, sempre són ells mateixos a través dels personatges. El cas és que tampoc no volem que siguin diferents. Ja ens està bé que Cary Grant, Humphrey Bogart o Hugh Grant sempre siguin ells mateixos. Jo, però, pertanyo a un altre tipus d'actors: Aquells que per timidesa o desconfiança, que no perquè siguem més modests, no som actors per mostrar-nos, sinó per amagar-nos. Sempre m'ha agradat disfressar-me.»
Amb el premi Donostia, el festival s'assegura la presència d'un actor o d'una actriu rellevant i a vegades amb glamur. De fet, des de feia vint anys era una assegurança doble perquè hi havia un premi Donostia europeu i un altre sense especificar que, generalment, es concedia a una estrella del cinema nord-americà. El retall pressupostari d'aquest any (un dia menys, una retrospectiva menys i sense festes d'inauguració i de clausura) ha fet que només es concedís un premi Donostia. S'ha dit que Ian McKellen no té prou «glamur», però també que, a banda de la seva funció mediàtica, si aquest premi honorífic té sentit és per reconèixer actors i actrius tan excel·lents com aquest gran shakespearià, que va recordar una màxima del dramaturg anglès: «Tot el món és un escenari on cadascú assumeix diversos papers.»