L'estratègia de l'aranya

Juan José Campanella ha passat a la història del cinema llatinoamericà pel fet de ser un cineasta excessivament sentimental, capaç de realitzar pel·lícules tan buides i tramposes com El hijo de la novia. Aquests fets han provocat que tota nova pel·lícula seva sigui vista amb molts de prejudicis i que El secreto de sus ojos hagi estat vista com una obra sorpresa, com una obra valenta que redimeix un mal cineasta. És cert que, un cop superats tots els apriorismes, la pel·lícula de Campanella té alguns elements que sorprenen. La trama, centrada al voltant del procés d'investigació que du a terme un magistrat sobre la violació i mort d'una dona, serveix per embolcallar un thriller que vol amagar una certa consideració política. Campanella articula la pel·lícula en dos temps històrics. El temps del passat se situa l'any 1975, quan Isabelita Perón manava a l'Argentina i el seu govern corrupte no va ser més que el cultiu de la llavor que donaria pas a la dictadura militar. Al llarg del relat anem veient com s'articula l'estratègia de l'aranya, és a dir, com el feixisme pren cos i intenta liquidar tota una legalitat política. El retrat de la justícia enmig d'aquest ambient és ajustat i ple de suggeriments. El temps present té un valor metafòric. En lloc de matar i eradicar el mal, el país condemna el mal a cadena perpètua, fet que descriu molt bé la relació que Argentina manté amb la seva pròpia història i ens demostra com el fantasma de la dictadura –i els seus 30.000 desapareguts– no para de planar per damunt de la memòria de tota una societat. Juntament amb la lectura política que proposa, la pel·lícula de Campanella té el mèrit de jugar amb habilitat en el disseny d'alguns secundaris i de passar amb certa gràcia del drama a la comèdia.

Amb tot, però, resulta excessivament arriscat dir que El secreto de sus ojos és una bona pel·lícula. El seu problema no es troba tant en allò que ens vol dir sinó en com ho diu i en tot allò que es desaprofita. Si analitzem el desenvolupament formal, podem arribar a la certesa que, malgrat els esforços, Campanella és un cineasta lligat a una vella manera de fer cinema, a un classicisme formal que moltes vegades resulta excessivament ranci. La posada en escena és molt pobra, està forçada i arriba a moments veritablement ridículs. Per fer-se una idea de la matusseria del cineasta només hem de veure com està rodada l'escena en què els protagonistes persegueixen el delinqüent dins l'estadi de futbol. El muntatge juga contínuament al subratllat, a utilitzar flashbacks perquè l'espectador arribi a tenir la certesa que no se li escapa res de la trama. Quant a allò que desaprofita, resulta trist que Campanella no jugui més al voltant de la frontera que separa la història i la fabulació. L'excusa narrativa és un relat en forma de novel·la que el protagonista vol escriure. En determinats moments ens anuncia que el que veiem és en el relat i en altres no. En cap, però, s'estableix cap ambigüitat sobre els límits de la veritat, fet que revela l'escassa agilitat del director.