Dos films amb astronautes solitaris, a Sitges

Les projeccions d'ahir a l'Auditori de Sitges van començar i pràcticament van acabar amb Moon, un film de Duncan Jones (fill de David Bowie) sobre un astronauta que extreu energia de la cara amagada de la Lluna i que, vivint en una nau amb l'única companyia d'un robot amb la veu de Kevin Spacey, pateix una solitud que potser el du a imaginar l'existència de dobles d'ell mateix. O potser no és la seva imaginació, sinó que la companyia extractora (la hipòtesi de ficció és un món futur en què els problemes energètics han trobat solució a la Lluna) ha fabricat homes en sèrie perquè compleixen una mateixa funció. El primer film de Duncan Jones, que homenatja la ciència-ficció dels anys setanta i de manera particular la mítica 2001, una odissea de l'espai, no va ser l'únic, entre els projectats ahir a Sitges, protagonitzat per un astronauta solitari i amb un títol relatiu a la Lluna. L'altre, però, no és una ficció, sinó un documental de Manuel Huerga, Son & Moon, que s'havia de projectar a última hora de la tarda. Huerga ha treballat amb les imatges enregistrades per l'astronauta Manuel E. López Alegria durant una estada de set mesos a l'Estació Espacial Internacional, a 400 quilòmetres de distància de la Terra.

Arran de terra, de fet en el soterrani de la corrupció moral i la brutalitat masculina, va filmar el filipí Brillante Mendoza Kinatay, una pel·lícula que va arribar ahir a la secció oficial de Sitges havent guanyat el premi a la millor direcció en l'últim festival de Canes, on va causar certa sensació la radicalitat formal amb què mostra la iniciació en el món del crim d'un jove policia durant una nit molt llarga. Donant raó al seu nom amb la brillant direcció, però a la vegada contradient-lo amb unes imatges obscuríssimes, Mendoza narra un viatge a l'infern en què, en una de les seqüències fonamentals, és capaç de mantenir tensa l'atenció durant deu minuts silenciosos mentre uns sicaris duen en cotxe una prostituta a la qual volen fer pagar els seus deutes de droga. Kinatay, però, planteja un dubte moral en la mesura que se situa en una zona ambigua en què la brutalitat masculina es fa visible des d'un punt de vista que tampoc no sembla mostrar cap mena de respecte per un cos femení sotmès a tota mena de tortures. I és que el film de Mendoza, un director emergent, com ho és el cinema filipí, s'ha projectat en la secció oficial fantàstic, però refereix una trista realitat amb un realisme brutal.