Eduard Cortés presenta un film pretensiós amb joves artistes de les xarxes d'internet
«Ingrid» va projectar-se ahir a concurs a Sitges
El pis d'Ingrid, encarnada per una jove estudiant de disseny gràfic (Elena Serrano) sense experiència com a actriu que Eduard Cortés va conèixer a través de les xarxes socials d'internet, no té portes. També sempre està obert a gent que hi fa música (la pel·lícula vol fer present grups com ara Love of Lesbian, La Casa Azul i Manos de Topo), es tatua els cossos o assisteix a unes performances sinistres de la mateixa Ingrid. És així que els ocupants del pis d'Ingrid, instal·lada a Barcelona després de la mort del seu xicot a París en unes circumstàncies que semblen haver-li creat un sentiment de culpa, ara canten i després contemplen rituals de l'anomenada cultura del dolor (sic). Així mateix. Abandonat per la seva companya, el nou veí d'Ingrid (Eduard Farelo, pràcticament l'únic actor professional del repartiment) observa fascinat i inquiet aquest món amb una mirada estranyada (també la fa molt intensa) amb la qual se suposa que s'hauria d'identificar l'espectador de la pel·lícula. Més que estrany, però, és possible que l'espectador se senti perplex davant d'una proposta tan estrambòtica, però sobretot tan «arty», tan «interesante», tan pretensiosa (amb alguns versos de Rimbaud per afiliar-se a la cosa «maleïda») i, finalment, tan pedant perquè l'últim pla vulgui remetre els retrats fílmics que Andy Warhol va fer amb els membres de la Factory als anys setanta. De fet, Eduard Cortés (que, anteriorment, havia realitzat amb eficàcia films més clàssics, com ara La vida de nadie i Otros días vendrán, i també el reconegut treball televisiu El pallasso i el Führer, de la productora catalana BNC, que també ha produït Ingrid) afirma que ha volgut mostrar un món artístic lligat a les noves tecnologies perquè el considera una mena de nova Factory, però a Barcelona. Tanmateix, és just reconèixer que, a través d'alguns diàlegs i d'algunes interpretacions, Ingrid té una comicitat involuntària que aquesta cronista ha viscut com un dels millors moments compartits del festival.
En la secció oficial competitiva també va presentar-se ahir Cold souls, un film amb el protagonisme absolut del gran actor Paul Giametti, i Accident, realitzat per Soi Cheang, ajudant de direcció de Johnnie To, un cineasta de referència del nou cinema negre de Hong Kong i del qual el festival de Sitges també ha projectat l'últim film, Vengeance, interpretat per Johnny Halliday i presentat en l'últim festival de Canes. To, de fet, és el productor d'aquesta pel·lícula estilitzada i atmosfèrica en què uns assassins a sou simulen els crims aparentant que són fruit d'un accident. Fins que el líder del grup cau en la paranoia i sospita que s'ha salvat d'un accident tan provocat com els seus crims. Pel que fa a Could souls, un film de Sophia Bartes, parteix de l'angoixa que sent un actor que no pot separar-se del personatge (l'oncle Vania) que assaja. Aleshores decideix sotmetre's a una operació d'extracció d'ànima (una idea curiosa que després perd força) que pot interpretar-se com una metàfora dels problemes de l'actor en assumir un personatge: se n'ha de distanciar per no fer-se mal, però, si no hi posa «ànima», potser tampoc transmet res.
Els germans Pastor a Hollywood
Instal·lats a Nova York, els germans Pastor (Àlex i David, a la imatge) han aconseguit que la Paramount els hagi produït el seu primer llargmetratge, Carriers, després de presentar-los els seus curts. Ho viuen com un somni, però sense més pretensions que les d'haver realitzat un film de gènere amb un baix pressupost de Hollywood que consideren suficient. Ho van explicar ahir en una roda de premsa a Sitges, on, fora de concurs, es va presentar aquest film que, amb el títol Infectados, s'estrenarà pròximament a l'Estat espanyol. Quines condicions els va imposar Hollywood? Diuen que només que les cançons integrades en la banda sonora fossin més comercials i que els actors duguessin les samarretes més ajustades. De fet, pel que fa al seu llenguatge cinematogràfic, aquest s'ajusta als models genèrics a través dels quals han realitzat un film apocalíptic sobre un virus que està convertint les persones infectades en éssers semblants (només semblants: no són «morts vivents») als zombis.
El projecte es va concebre abans de l'expansió de la grip A. En tot cas, reconeixen que la coincidència pot resultar favorable en l'aspecte comercial.