Amenábar: «La història es repeteix»

La matemàtica i filòsofa Hipàtia, personatge històric interpretat per Rachel Weisz, és el nucli de l'argument, que narra com les convulsions politicoreligioses causen la destrucció de la biblioteca d'Alexandria per part dels cristians i capgiren l'ordre social establert fins aleshores. Hipàtia, que és partidària de la teoria heliocèntrica, es nega a abraçar la religió cristiana i defensa sense defallir les pròpies conviccions. «Jo volia fer una pel·lícula sobre astronomia, però això volia dir intentar comprendre on som, d'on venim i on anem; em sembla que no hi ha res més interessant ni més emocionant», diu Amenábar. Però de seguida va veure que era un projecte inabastable en un film, i tot plegat es va reduir al personatge i l'època d'Hipàtia. «Hi ha hagut una tradicional fricció entre la fe i la raó –o l'astronomia–. Bàsicament perquè la fe ens ensenya que som al centre, que els déus tenen cura de nosaltres, que som els únics; i l'astronomia ens demostra que no som al centre», diu el cineasta. Hipàtia representava la tradicional cultura pagana que s'enfonsava per l'auge del cristianisme, i finalment és martiritzada per un grup de fanàtics cristians. «En aquest punt, el tema de la intolerància religiosa va esdevenir molt important en la pel·lícula», assenyala el director. Amenábar ha construït una gran producció (Mod Producciones, Himenóptero i Telecinco Cinema), amb un pressupost de 50 milions d'euros que al començament havia de ser de 90. «Havia de ser una pel·lícula de tres hores, tenia un guió de 180 planes, i vam eliminar sobretot context històric; també estava més detallat tot el que porta a la destrucció de la biblioteca», explica.

El cineasta reconeix que hi ha elements d'actualitat a Agora. El director visita i s'amara dels llocs sobre els quals filma. El va impactar l'habitació de Ramon Sampedro quan havia de fer Mar adentro, amb la qual va obtenir un Oscar. I va trepitjar les runes d'Alexandria per imaginar-hi els soldats romans, els sacerdots o la pròpia Hipàtia. «Quan analitzes aquesta realitat i veus que pots canviar l'imperi romà per l'imperi americà, Alexandria per Europa, la religió pagana per la cristiana, t'adones que hi ha moltes coses que coincideixen i que la història, finalment, es repeteix», reflexiona. També és evident el «clar component feminista» de la pel·lícula. «Sembla frívol, però a última hora vam canviar l'espellament per una lapidació, perquè avui encara pateixen això moltes dones, a moltes cultures i països. Encara veiem gent disposada a matar per idees en aquest país. No hem canviat tant...», opina, en referència a la violència que, en el cas d'Agora, utilitzen els cristians per fer prevaler les seves tesis. «Hipàtia era algú excepcional. La dona estava discriminada, i ella va haver de lluitar per mantenir la seva posició com a intel·lectual. Ben segur que una de les raons de la seva mort va ser la seva condició de dona», opina.

Amenábar ha fabricat el film amb el màxim de realisme, n'ha apartat les referències cinematogràfiques, i hi ha plantejat òptiques diferents, com ara plans zenitals molt allunyats en escenes violentes. «Els grans herois sempre són els conqueridors, els que corren a utilitzar les armes. Però, en el fons, aquesta és una història de misèries. Nosaltres vam decidir que els herois en la nostra pel·lícula serien els científics, els que han fet servir el cap, i que aquells que corren a utilitzar les armes es converteixen en insectes. Aquesta mirada des de dalt proporciona aquesta idea, i ajuda a veure les coses amb distanciament. Si acceleres la imatge, t'adones que en el fons no som res més que formiguetes que es persegueixen les unes a les altres.» Tot plegat ha influït en l'experiència espiritual del cineasta. Amenábar sosté que després de Mar adentro va veure clar que no podia tenir fe en allò en què havia estat educat. «Suposo que sóc ateu. Però això no vol dir que no cregui en Déu, sinó que no crec en cap dels déus sobre els que he llegit o m'han presentat. Prefereixo anomenar-ho natura», diu.