L'AVE: opció ideològica i ruïna econòmica

Si ens remuntem als orígens veurem com el ferrocarril ha estat un formidable factor de transformació territorial i social. Malauradament, i més sovint del que hauria estat desitjable, el seu ús ha anat lligat a finalitats bastant allunyades de qualsevol consideració moral.

Els ferrocarrils també han estat un mitjà idoni per afavorir les grans migracions interiors. Evidentment, el ferrocarril ha estat i és un mitjà idoni per cohesionar interiorment estats amb població de característiques culturals i nacionals molt diferents; així no hauria d'estranyar el seu ús amb finalitats, a més d'econòmiques, vertebradores: tal com afirmaren tant la inefable Magdalena Álvarez com el no menys inefable Aznar, l'AVE –la versió hispana del TGV– és un mitjà idoni per «vertebrar Espanya»! En el cas espanyol es veu molt clar, i més en els moments actuals, que els desmesurats i insostenibles projectes tendents a crear una gran xarxa radial de trens d'alta velocitat amb centre a Madrid poc tenen a veure amb les necessitats reals de l'economia i sí molt amb els intents d'homogeneïtzar i consolidar a tota costa l'Estat espanyol des de criteris rànciament jacobins i centralistes. Uns criteris que prioritzen el macrocreixement tentacular de Madrid. En aquest procés és primordial el paper jugat per infraestructures com l'AVE. Afortunadament, però, hi ha d'altres exemples molt més amables i humans de la utilització del ferrocarril: el simpàtic tren groc de la Cerdanya, o també l'agradable línia Lleida-la Pobla, i encara molta gent gran recorda amb estima els entranyables carrilets i trenets. Són la imatge d'una concepció del ferrocarril a les antípodes de certs models, presentats com una mena de panacea però que en realitat obeeixen a fins mai explicitats clarament del tot, al servei de determinades castes i elits que volen perpetuar el seu poder al preu que sigui.