La nostra estimada (i maltractada) llengua

Així parlava un amic en referència al nostre idioma per dos motius: perquè hi ha qui no en té cura quan en fa ús i, més important, perquè n'hi ha que, amb capacitat per usar-la, no ho fan.

I així és, la llengua catalana per a nosaltres és la més important; tant se val que altres tinguin més parlants, escriptors o el que sigui... és la nostra, la de casa, dels avis, dels pares... És en la que ens hem comunicat i ens comuniquem amb tots els qui estimem i ens estimen.

Quan anàvem a escola, ens adonàrem que n'hi havia una altra, la castellana, que, a més, era la dels mitjans de comunicació. I d'adolescents, començàrem a saber que hi havia hagut temps en què parlar català era delicte i no s'ensenyava, que oficialment no existia... Malgrat tot, molts l'usaven i lluitaven per ella, fins i tot hi havien perdut la llibertat i, a més, hi havia estudiosos que n'havien escrit obres excepcionals: Fabra, Alcover, Coromines...

I què passa avui? No sabem la sort que tenim de poder usar el català amb naturalitat. Malgrat això, hi ha qui pot i no vol... i ja no diem el poc que s'usa per dirigir-se als nouvinguts... Fa por que algú hagi arribat a pensar que la nostra llengua pot arribar a extingir-se, com ha passat amb tantes altres. Cal que hi reflexionem. El català és tan vàlid com qualsevol altre idioma, té bons escriptors, fonètica agradable, una llarga història... I, tanmateix, hi ha qui no l'usa. Pensem-hi, usem-la perquè el que dóna vida a una llengua no és que s'ensenyi (també s'ensenyen llengües clàssiques com el llatí o el grec) sinó que s'usi, que els nens juguin en català, que els joves festegin en català, que els adults s'estimin en català i que tothom es relacioni en català. Pensem-hi! Que maca que és la nostra estimada (i maltractada) llengua encara que al Suprem o al Constitucional no els ho sembli.