El preu del plàstic

Tots sabem que el preu de les bosses de plàstic que ens donen les botigues no és zero i que per tant d'una manera o altra repercuteix en el preu del que estem comprant. En l'economia de mercat ningú no regala res per res. Fins i tot quan vaig començar a estudiar econòmiques, els catedràtics que tenia en les meves primeres classes es negaven a tenir en consideració la possibilitat del treball en forma altruista.

Ara, però, i com que el que sembla gratuït es malgasta innecessàriament, sembla que hi ha una tendència a cobrar les susdites bosses, sembla que com a pas previ a la seva prohibició i amb la finalitat de tornar al clàssic i ecològic cabàs de la compra.

Hi ha supermercats en què si portes tu la teva bossa t'abonen la que deixen de donar-te, i altres supermercats en què si no la portes tu, et cobren la bossa que et donen. La formula és prou educativa, ja que tots estarem d'acord que se n'ha de suprimir el consum desorbitat tant per l'escassetat prevista de petroli com per disminuir la contaminació ambiental.

Hi ha un detall, emprenyador certament, que ens trobem com a clients. Si ens abonen el preu de la bossa que NO ens donen, ens abonen 2 cèntims. Si ens carreguen el preu de la bossa que SÍ que ens donen, ens carreguen 20 cèntims. És a dir, un 1.000% de diferencia.

I això em porta a una reflexió d'economista heterodox. Les lleis del mercat s'assemblen extraordinàriament a la llei de l'embut.