En diverses publicacions es fa una apassionada defensa del petit comerç proper, del barri o carrer. A l'ombra plana la competència de les grans superfícies que poden oferir preus més baixos, i no sempre, en productes envasats d'una determinada marca degut a la seva capacitat de compra i altres factors. Amb els pronòstics de menor disponibilitat energètica i de posar fi a la disbauxa de l'envàs i l'embalatge, i en concret del plàstic, haurem de tornar al granel pel que fa als comestibles, i per la resta, a la reparació postvenda i a l'aprofitament. I aquí és on hem de fer una ullada al concepte empresarial familiar, de botiga del barri. Perquè aquest empresari/a admet les vicissituds de temporades bones i dolentes, segueix els alts i baixos dels clients i en conseqüència adapta el seu nivell o tren de vida segons li vagin les coses. Si es dóna el cas que el negoci el compra un grup financer o una corporació d'inversions múltiples, el joc és molt diferent. Sols interessaran els guanys i, a més, que cada any siguin majors, no s'hi valen les vicissituds. Des d'un ordinador se seguirà la trajectòria del negoci i si qui hi ha al capdavant no dóna resultats cada vegada millors, se substitueix. Aquest ordinador pot estar a la vila veïna o a Singapur.

Però què passa amb els clients? Doncs que si hi ha d'haver cada vegada més benefici i no es pot pujar el preu al client, la qualitat per força se n'haurà de ressentir. Potser a l'obrador hi posaran més «sorra que calç» o granels pitjors. És per això que no ens interessa, als consumidors, la desaparició d'aquests comerços. Hem de filar prim a l'hora de comprar.