Homenatge a un entrenador

Aquest vol ser un homenatge a tots els entrenadors que deixen els seus esforços a formar persones. Jo parlaré del meu pare, però el mon està ple de persones que ajuden perquè el mon sigui millor. Per això em sap tan greu que hi hagi clubs tan importants que permeten que professionals als quals la canalla prenen per patró tinguin actituds violentes, irrespectuoses i inexcusables sense prendre mesures contra ells.

El meu pare era entrenador de futbol. Va entrenar des de nens de 4 anys fins a nois de 18. Va perdre moltes hores del seu lleure, va posar-hi els seus propis diners, va passar fred, calor; va patir crítiques de pares enfadats perquè «el meu nen hauria de jugar més», pares que no entenien que allà no s'hi anava a figurar, sinó a educar persones; va canviar torns de feina per poder anar als partits... El meu pare va ensenyar a tots els seus jugadors el valor del compromís, de l'esforç, de la feina en equip, que un partit s'ha d'acabar de jugar, encara que l'àrbitre sigui el fill de l'altre entrenador i tinguem sis anys, i la seva actuació sigui una vergonya. I els va ensenyar la diferència entre el bé i el mal. I que si hi ha un equip molt inferior, i ja guanyem de golejada, no l'hem d'humiliar. I els va ensenyar el valor del respecte entre ells, del respecte al contrari, a tothom. El meu pare, com tothom, no era perfecte. Per exemple, era fumador. Però, si un dels seus jugadors fumador el veia pel carrer i anava fumant, ràpidament el noi apagava el cigarret. El respecte podia més.

Una llarga i penosa malaltia va apartar el meu pare de l'esport, i després, de la vida, però el fruit de la seva feina no va morir amb ell. On hi hagi persones que només per afició dediquen una part important de la seva vida al jovent, rebin el meu més respectuós homenatge.