Genocidi judicial contra la llengua catalana

La normalització del català ha tornat a rebre r un altre bombardeig en el marc de l'ofensiva judicial implacable que s'està orquestrant a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, una resolució que dinamita la recuperació de la llengua catalana, subordinant-la i sotmetent-la a la uniformitat espanyola castellana i castellanitzadora. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha recorregut als arguments portats amb safata per la sentència estatutària per tal de suspendre cautelarment els reglaments d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida. Una suspensió cautelar que, en aquest punt, cal interpretar com la dilació processal d'una altra atrocitat política disfressada amb toga. No hi ha discussió, ni matís possible davant d'aquest atac. Espanya va sentenciar abans de l'estiu la seva voluntat de reducció de l'idioma comú dels catalans a una parla residual restringida a l'àmbit privat. Sense presses, però sense aturador, tot i que sí que es nota una mica més de celeritat que durant els últims anys. Amb aquest objectiu, ha posat a les mans de la justícia els mecanismes legals i la cobertura política necessària per executar un procés d'anihilació lingüística indiscutible i un atac a la coexistència pacífica sense precedents des de la fi de la dictadura franquista. Els partits que, des de Catalunya, encara gosen defensar la justícia i la legitimitat de la sentència de l'Estatut haurien de reflexionar profundament sobre la seva falta de sentit de la realitat, sobre la seva incapacitat de sostreure's al seu partidisme letal o, encara pitjor, sobre la seva veritable posició pel que fa a la defensa dels drets de Catalunya. Defensar una sentència la interpretació de la qual pot arribar a qüestionar, per exemple, que les actes dels plens de l'Ajuntament de Barcelona s'hagin de redactar en català és travessar clarament la línia que separa el catalanisme de l'anticatalanisme. Avui són l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida. Ahir van ser la llei del cinema i el Codi de Consum. Demà l'atac pot recaure sobre qualsevol altra normativa o administració, local o nacional. La llengua catalana està exposada a l'arbitrarietat d'un estat que legisla i sentencia contra la voluntat del poble de Catalunya. Això no es pot oblidar a l'hora de reaccionar. Perquè cal una reacció. Una reacció cívica i una reacció política sense fissures, sense límit de legitimitat moral en la defensa de la llengua. La legitimitat està de part de Catalunya i dels catalans que defensen la llengua pròpia del país. Perquè la justícia espanyola, amb aquesta actitud, no està dient que Catalunya no compleix la llei, sinó que està sentenciant que la llei catalana no cap a Espanya.