La protesta i la indignació com a ideologia

La millor manera de definir el moviment social que aquests dies omple els carrers de diverses ciutats catalanes i espanyoles per expressar indignació i reclamar “democràcia real” és intentar definir precisament el que no és. D'entrada, no es tracta únicament de concentracions de joves antisistema, com erròniament sectors de la dreta han volgut fer veure. Aquesta és una visió reduccionista que només serveix per allunyar el focus del problema. És possible que entre els acampats hi hagi gent provinent dels grups activistes contraris al model capitalista, potser els mateixos que anteriorment han protagonitzat incidents que han acabat amb destrosses de béns públics. Però això no vol dir que aquesta sigui la característica principal dels que s'han mobilitzat per proclamar el seu malestar. Les imatges, que han donat la volta al món, han permès veure entre els assistents als actes desocupats, estudiants, també famílies amb nens. Tampoc es tracta d'una revolta social provocada per la situació límit dels que pateixen més les conseqüències de la crisi econòmica. Una revolta social hauria anat acompanyada d'accions dràstiques, res a veure amb el caràcter estrictament pacífic dels que han sortit al carrer.

En tercer lloc, tampoc es pot dir que ens trobem davant d'una onada de manifestacions clarament estructurades al voltant d'un missatge concret. L'èxit de la resposta ciutadana es deu a la velocitat de convocatòria de les noves tecnologies, no pas a la capacitat organitzativa de ningú. A més, la primera llista de reivindicacions que s'ha fet pública produeix un cert desconcert perquè, al costat d'aspectes tan raonables com la reforma de la llei electoral, se n'inclouen d'altres de xocants com ara l'abolició de la llei antitabac.

No sabem si aquest autoanomenat "Moviment 15-M" tindrà continuïtat més enllà de les eleccions de diumenge. De moment ha obligat la classe política a reconduir la seva campanya electoral i a parar les orelles per escoltar aquest clam cívic. La gent té raó per estar preocupada i indignada, va reconèixer ahir el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Hauria estat interessant veure el nivell de comprensió d'aquesta reacció si els campaments no s'haguessin aixecat en període electoral. Altres fins i tot han tingut la descaradura d'acostar-se als manifestants per intentar captar-ne el vot. En qualsevol cas, l'amalgama de gent i d'idees que s'aixopluguen sota les tendes de campanya és massa diversa per etiquetar-la i prou lliure per llançar a la cara dels polítics totes les seves contradiccions.