Empresaris que de tant cridar ja cansen

És totalment cert –com denuncien les variades plataformes empresarials de crides contra la crisi– que les mesures de les administracions públiques es prenen de qualsevol manera, i arriben tard i amb comptagotes, sobretot les dirigides a facilitar el crèdit. Però fa l'efecte que de tant cridar ja no s'adonen del que diuen.

Dilluns, la patronal gironina FOEG va fer una crida perquè els empresaris no volen ser considerats «els dolents de la pel·lícula», en la qual es van presentar com unes víctimes dels assalariats –el capital humà, que les empreses deien que era el més valuós quan hi havia beneficis, s'ha convertit en una «càrrega hipotecària» pel que costa acomiadar-lo– i de l'administració pública, a la qual demanen més despesa en infraestructures, que injecti més diners als mercats i que a la vegada rebaixi els impostos. Ahir, la crida la feien les patronals metal·lúrgiques. Era la segona en quatre mesos, període en el qual l'administració, atenent als seus plors, ha ressuscitat el pla de subvencions als compradors de cotxes i ha reduït els costos empresarials dels expedients de regulació d'ocupació. Però no paren de cridar, perquè ho volen tot: l'abaratiment de l'acomiadament, però també l'abaratiment de la contractació, reduccions d'impostos, plans Renove per a més sectors...

Les empreses no són els dolents de la pel·lícula, però tampoc ho són els assalariats i el conjunt de la ciutadania a la qual algunes organitzacions empresarials volen carregar el cost de les seves reivindicacions. A més de plorar i parar la mà, podrien fer una mica d'autocrítica, com recomana el president de l'Instituto de la Empresa Familiar, que els recorda que han invertit molt més en especulació que en indústria.