«Àgora» i la germandat atea

No em refereixo al programa de TV3 Àgora que presenta Xavier Bosch, el gran Xavier Bosch que el dia que no cargola José Zaragoza aconsegueix que Jordi Pujol alerti dels perills d'aixecar la manta de la corrupció l'exacta vigília que el jutge Garzón l'aixequés. No, jo parlo de la pel·lícula espanyola Ágora d'Alejandro Amenábar que ara es projecta als cines i que em manté molt intrigat.

Sóc amic d'una persona d'un positiu relleu públic i d'una certa edat que jo no sé com s'ho fa però sempre és i ha estat als llocs on fan xup-xup les coses importants. Ell era al costat d'Adolfo Suárez en el precís moment que el president espanyol necessitava que algú l'aconsellés sobre com encaminar la democràcia; ell va dir als socialistes que havien de fer això i no allò altre; ell ha elaborat informes per a forces polítiques diverses i inclús contradictòries cada cop que n'hi ha hagut necessitat; ell ha realitzat missions especials per mig món: ell ha dinat amb reis i prínceps no per fer degustacions de plats i vins sinó per parlar de coses reials i principesques. De vegades li truca el Papa de Roma perquè li serveixi alguna orientació.

Un dia, aquest amic que ho sap tot i està per tot i del qual m'agradaria dir el nom perquè vegin que no els enganyo, però ell no m'autoritza fer-ho, em va convidar a dinar. Entre plat i plat va mirar a dreta i esquerra i en veu baixa em va confiar que vivim en plena conxorxa d'una organització secreta internacional de caràcter ateu. Vaig pensar en els maçons i em vaig posar a riure. En Franco, que sempre parlava dels perills i les maniobres del maçons, ens va fer desconfiar molt d'aquests perills i maniobres. L'amic em va deixar que rigués i en acabat em va dir que les societats secretes sempre podran agrair a Franco les reaccions d'incredulitat com la que jo acabava de manifestar. Mentre la gent cregui que són una cosa innòcua i del passat, em va dir, elles van actuant en secret, i a Espanya amb més intensitat.

Es tracta, segons el meu amic, d'una germandat, o com es digui, que s'ha introduït al cor mateix del govern espanyol i en cercles d'influència. L'objectiu que la mou és descristianitzar la catòlica Espanya, i, segons ell, totes les lleis i totes les decisions governamentals que fan enrabiar els bisbes i molts feligresos catòlics indiquen que l'objectiu s'està aconseguint.

Van passar els dies. Tenia mig oblidada la confidència i no m'atrevia a repetir-la gaire als meus amics i coneguts i ni tan sols a la família per por que em prenguessin per ximple, quan l'altre dia vaig al cine i em trobo amb Ágora. El cine de Hollywood, quan era dominat pels jueus que tenien el Mont Sinaí com a marca de la Paramount i el lleó de David de la Metro, es va gastar molts diners en aquelles pel·lícules de romans que es van anomenar pèplums i que tenien com a missió propagar les figures de Moisès i Jesucrist i els seus missatges. ¿Qui paga avui a Espanya, en plena crisi econòmica i quan la indústria europea es decanta pel cine intimista i de baix pressupost, una superproducció de masses que ideològicament va en sentit contrari als pèplums de Hollywood perquè presenta els vells cristians com a culpables de tot el que van fer i el que no van fer ja des dels orígens? El meu amic té la resposta: la germandat atea internacional. Per començar, i ho diuen les lletres de la pel·lícula, el govern espanyol hi ha esquitxat molts milions.

Les teories conspiratives tenen el perill de fer-te veure fantasmes a cada cantonada i a sota el llit o que, com dic, et prenguin per tocat del bolet. L'altre dia vaig explicar la teoria dels ateus organitzats a un polític d'esquerra, que havia vist Ágora i em va mirar d'una manera que una de dues: o va dubtar de les meves facultats o era de la germandat atea i dissimulava. Explicant-ho aquí corro el risc que vostès em facin creu i ratlla com a periodista –més ratlla que creu, si pertanyen a la lògia–, però els periodistes hem d'estar a les verdes i madures amb els nostres lectors, si estem acostumats a compartir-hi vivències i pensaments.

Ara: els ateus que hagin pogut produir Àgora em sembla que han fet un mal negoci. Si Ben-Hur o Barrabàs eren entretingudes i fins i tot les podies veure com un relat d'aventures amb continguts una mica eròtics –els romans i les romanes sempre han anat molt desvestits– Ágora és avorrida i confosa tot ser i interpretada per uns actors que semblen sortits d'una Passió catequística juvenil.

No ho diguin a ningú, dissimulin: si les televisions públiques havien deixat de projectar Ben-Hur per Setmana Santa i l'havien substituïda per Emmanuelle, ara ens espera l'amortització d'Ágora per molts anys. Qui diu Setmana Santa diu «les festes de primavera», que és com volen que es digui, de la mateixa manera que Nadal ha de ser substituït per «vacances d'hivern».