He llegit de dalt a baix la conferència pronunciada dimecres pel vicepresident Carod-Rovira a la Pedrera, Adéu al nacionalisme, visca la nació!, que és un bon exercici de reflexió sobre com ha de ser el catalanisme els propers anys. M'agradaria que el debat s'estengués en el mateix nivell analític, que crec que és alt, perquè hi guanyaríem tots. No hi estic d'acord en les conclusions: fins i tot crec que, en cas de ser encertades, haurien estat nefastament aplicades pel partit que ell fins ara ha liderat. Però això és una altra cosa. Anem a la reflexió en gran.

Estic d'acord amb la idea de Carod-Rovira de pensar el catalanisme en termes de flexibilitat i no de rigidesa, de no centrar-se només en les essències, de convidar-hi tothom. Fins i tot de convidar tothom a l'independentisme, sense condicionants previs de pedigrí ni de cap altra mena, i sense voler imposar per al futur la Catalunya del passat. Apostant per tant per un catalanisme viu, dinàmic, constantment actualitzat i ben divers. Ara bé: el que no es pot suggerir és que aquesta visió rígida, essencialista, invariable, tancada, sigui associable al nacionalisme català. Mai no ho ha estat. Si mai hagués estat així, no hauria estat hegemònic durant tants anys a Catalunya. Tampoc no s'entendria la política de Pujol, que va convidar des del principi tothom (vingués d'on vingués) a formar part del projecte, que va creure en el prestigi de l'acció de govern com a eina d'integració, que si mai va repartir carnets no fou per sang ni per llengua sinó per fets o actituds que hi van clarament en contra. Per exemple, donar suport a la LOAPA. O associar reivindicació a victimisme. Etcètera llarg.

Per tant, estant d'acord amb l'obertura i la renovació constant, apunto que el nacionalisme català modern sempre ha practicat això mateix. I que, per tant, no mereix cap adéu. De fet, l'«adéu» que proposa el títol em recordava massa allò de «visca Macià, mori Cambó!» però sense necrològiques. Les enquestes diuen que el nacionalisme català gaudeix de molt bona salut, malgrat el seu arraconament total (i deliberat) dels àmbits de poder. També creix en el seu vessant independentista. Carod afirma que en part és gràcies a les apostes tripartides. Bé, també en aquest cas té raó: la incoherència i la submissió extrema a l'immobilisme socialista ha enervat molta gent de bona fe. Gent d'esquerres o de dretes, però amb sentit de país, i que no confondran mai la necessitat d'obertura amb l'actual presa de pèl.